Dostoievski

i la seva novel·la infinita “Crim i càstig”

 

Crim i càstig és una de les novel·les més emblemàtiques del segle XIX
Raül Garrigasait (1979)

Dostoievski és literatura russa, però és cultura universal i ho són els arguments que animen les seves obres
Francesc Serés (1972)

Obra pertorbadora, grotesca i trista, escrita com una torrentada furibunda i febrosa en un rus esvalotat i desmanyotat que és alhora ric i polièdric. Un tros de novel·la monumental
Miquel Cabal (1977)

Dostoievski continua sent el més gran de tots els novel·listes
André Gide (1869-1951)

 

En l’any del bicentenari del naixement de Fiódor Mikhâilovitx Dostoievski (1821-1881), la Bernat Metge Universal de la mà del seu president, Raül Garrigasait, edita com a homenatge a l’escriptor una nova traducció al català de Crim i Càstig del doctor en lingüística i expert en llengua russa, Miquel Cabal.

Diu Garrigasait que vivim una edat d’or de les traduccions. I segons Cabal, els principals entrebancs i reptes que suposen traduir la prosa dostoievskiana és la naturalesa transgressora de la llengua que fa servir l’autor rus. 

Perquè Dostoievski, considerat un dels cims de l’edat d’or de les lletres russes i un clàssic universal, escriu per respondre a les grans preguntes sobre els racons més inquietants de la condició humana, la crueltat, la fe, la innocència. I es pren aquesta tasca  de la manera més radical, recorda Garrigasait. Dostoievski, però, no ofereix respostes, no dona solucions, ens recorda Serés. Stefan Zweig (1881-1942) ja va dir que el primer sentiment que ens envaeix en llegir Dostoievski és el de terror i el segon, el de grandesa. Perquè encara que sembli una contradicció hi ha espiritualitat i també bondat en les seves obres capitals. L’escriptor rus es pren els dilemes morals que dissecciona amb una profunda seriositat.

Aquesta nova versió de Crim i càstig de Cabal ens arriba prop de cent anys després que  Andreu Nin (1892-1937) la traduís per primera i única vegada al català l’any 1929, tot remarcant aleshores que Dostoievski té un estil originalíssim i alhora extremadament incorrecte, trencat, nerviós.

La novel·la presenta la història d’un jove estudiant, en Raskólnikov, embriagat de teories, amb un gran anhel de grandesa, però endeutat i que troba la solució als seus problemes en un acte atroç, la mort d’una anciana prestadora de vida execrable, fet que obre una gran arca de dilemes. Dilemes que condueixen –segons el periodista i expert Gerard E. Mur- a una “dialèctica essencial  entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitarista. Qualsevol persona mereix tot el respecte? Hem de treballar pel bé major si això implica trepitjar algunes persones, sotmetre-les? És possible travessar el mal? La bondat es pot trobar en les persones menyspreades?” reflexiona l’expert.  Dostoievski explora a Crim i càstig els temes del mal, la redempció i la culpa i la seriositat del tractament que en fa no té parió en la història de la literatura, apunta Garrigasait. 

La Introspecció psicològica i l’anàlisi de l’ànima dels protagonistes de la novel·la són una altra eina eficient afegida a una trama policíaca impecable i a un guió endimoniat i sense fissures. Nietzsche (1844-1900) ja afirmava que només Dostoievski li havia ensenyat alguna cosa sobre la psicologia humana. 

Dostoievski estrafà en la seva obra un ambient angoixant i alhora grotesc amb la voluntat de retratar una mena de carnaval: el de la realitat il·lusòria que ha ideat. Les seves frases tenen un ritme febril, histèric i idiosincràtic, segons Joseph Brodsky (1940-1996), amb un contingut lèxic que és un festival de fusió de termes poètics, col·loquialismes i burocratismes.

En l’obra el protagonista reflexiona si és lícit matar algú que no té cap valor si amb això aconseguim un gran bé. La tensió entre la responsabilitat individual i la col·lectiva és un dels grans temes de Dostoievski, ens recorda Serés. Les dualitats se superposen en la novel·la. Perquè els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes, ens recorda.

La tensió que genera el gran motor d’aquesta monumental novel·la és la culpa. Està ambientada a Sant Petersburg, que per a Puixkin i per a Gógol, contemporanis seus,  és la més màgica de les ciutats. L’autor coincideix també en el temps amb Turguénev i amb Tolstoi, en uns moments en els quals Rússia bull i continuarà bullint fins que arribi la Revolució. És un dels períodes més fecunds de la literatura universal, recorda Serés.

Dostoievski ha viscut el que escriu i ha llegit sobre el que ha viscut –diu Serés. Sap què és la presó per motius polítics i la por de les sentències perquè va ser condemnat a mort i, un cop commutada la pena, va passar quatre anys de treballs forçats a Sibèria. Se li mor la dona, s’ha de fer càrrec dels fills del seu germà, que també es mor. Contrau deutes que generen més deutes. La seva biografia és una part del coneixement sobre el món, sobre la realitat i sobre les persones, diu Serés.

A la novel·la hi trobem referències bíbliques i els somnis amb valor profètic hi tenen una significativa rellevància literària, com per exemple el malson on surt un cavall que mor pels cops del seu amo cruel i que representa de forma gràfica com els humils i innocents són esclafats i com pot arribar a fer mal la violència.

Els clàssics són obres intempestives, diu Garrigasait. No deixen mai de ser vigents. Ens parlen d’una altra època però són desconcertants, ens deixen estupefactes. Jane Austen (1775-1817) deia que “si un llibre està ben escrit sempre se’m fa massa curt”. I Oscar Wilde (1854-1900) remarcava que “si no es troba plaer llegint un llibre, és inútil llegir-lo ni que sigui una vegada”. 

Crim i càstig, recorda Mur, és la novel·la més llegida a les presons russes. L’oferta carcerària és escassíssima i els presos senten una certa identificació amb la història de Raskólnikov. Cal remarcar que Rússia és un país “literaturocèntric” i els clàssics venerats entren còmodament a les cel·les.

Serés també ens recorda: “¿Què podem dir de l’homenatge a Dostoievski que fa Woody Allen (1935) a la seva pel·lícula “Match Point”?. El protagonista, Chris Wilton, apareix llegint Crim i Càstig  i un manual universitari sobre Dostoievski”.

Cabal diu que Dostoievski té un efecte estabornidor. Hi afegiria que enlluerna i et talla l’alè. Crim i càstig és senzillament literatura en majúscula i tal com diu Francesc Serés, és una novel·la infinita.

Referències bibliogràfiques 

  1. DOSTOIEVSKI, Fiòdor. Crim i càstig. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Pròleg de Francesc  Serés. Bernat Metge Universal. Barcelona, 2021.
  2. SERÉS, Francesc. La novel·la infinita. A: “Crim i càstig”. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Bernat Metge Universal. Barcelona, 2021, pàgs. 9-20.
  3. MUR, E. Gerard. “El crim i càstig de Miquel Cabal”. Núvol, 25 de març de 2021. https://www.nuvol.com/llibres/el-crim-i-castig-de-miquel-cabal-163928
  4. DOSTOIEVSKI, Fiòdor. Memòries del subsòl, Biblioteca Pompeu Fabra, Destino SA. Barcelona, 2004.