A Sant Feliu de Guixols, dins de la ja clàssica programació estiuenca de l’ Espai Carmen Thyssen hi podem veure una retrospectiva sobre l’Univers Guinovart, de la qual és comissària Pilar Giró. La mostra reuneix unes seixanta obres dels diferents estils conreats per un pintor-artista tan radical i expressiu com Josep Guinovart (Barcelona, 1927–2007). Tanmateix, s’ha comptat amb la col·laboració de la Fundació Espai Guinovart, així com amb l’aportació de col·leccions privades. L’exposició resta oberta fins el 17 d’octubre.
El títol “L’Univers Guinovart” defineix molt bé el que és la vasta producció d’aquest artesà, pintor, gravador, escultor i artista, que sabia beure tant dels corrents pictòrics que el precediren com dels propis de la seva època. Guinovart, el pintor que retorna a Agramunt per retrobar la força tel·lúrica de la naturalesa, així com la poesia del color i de l’objecte. Guinovart s’inicia a finals dels anys quaranta amb una pintura figurativa de caires entre mironians i surrealistes que evoluciona cap a l’abstracció, en la seva versió de l’informalisme i de l’expressionisme abstracte (fig.2), com també cap les noves tendències associades al pop-art i al “nou-realisme” (1) propugnat pel crític d’art Pierre Restany (Amélie-les-Bains,Vallespir 1930 – París 2003) (2). Restany publica el seu manifest en un petit fascicle a propòsit d’una exposició a Milà, l’any 1960. Aquest corrent agrupa a França pintors com Yves Klein, Christo, Arman, Jean Tinguely, Niki de Saint Phalle, François Dufrêne…entre d’altres. En l’ideari d’aquest grup d’artistes és pretén una nova aproximació a la percepció del real.
És ben sabut que Guinovart no s’afilia a cap moviment, més aviat els ultrapassa. La seva pintura o la seves escultures són molt explícites, amb una poderosa riquesa representativa que ell sempre deixa oberta a l’espectador davant la peça observada. En la seva obra hi apreciem un retrobar-se amb la natura, dirigit pel vol d’una imaginació creativa. Ambdós factors fan concordar les línies i el color amb una presència i un simbolisme que interroguen a la persona i a la vegada són socialment compromesos.
A Cadaqués, a la Galeria-Taller TABAKOV, on treballen tres prolífics artistes -Loiseleur, Aznàrez i Roimeser-, s’hi presenta una interessant exposició de l’obra pictòrica de la primera.
Elodie Loiseleur (Panamà 1982) estudia teatre i pintura a París. Segueix la seva formació pictòrica al taller del pintor François Legrand, molt valorat pel seu domini del retrat, qui li ensenya les tècniques del color en el camp de la pintura figurativa. L’any 2010 Loiseleur es trasllada a viure a Cadaqués i es casa amb el dibuixant, il·lustrador i cineasta Javi Aznàrez. L’any 2018 guanya el premi de la Fundació Taylor de París amb un quadre sobre el paisatge del Cap de Creus.
Loiseleur desenvolupa una pintura paisatgística amb una gran riquesa de matisos. Al llarg d’aquests anys, passa de donar preferència als cels d’hivern a la descripció de la costa rocosa i el mar del Cap de Creus, fins arribar a un paisatge més intimista, veient el mar més enllà de l’ arbrat i del jardí (fig.4). Es pot pensar que la pintora, igual que el seu mestre, vol anar més enllà del retrat físic i que interpreta amb un nou llenguatge dels colors, les diferents impressions amb què la naturalesa abrupta, però també acollidora de Cadaqués, sorprèn la nostra mirada (fig.5 i 6). Iniciem un diàleg sincer i diferent amb el paisatge que coneixem des de temps antics.
Ens trobem aquí també amb una “nova figuració”, una nova visió de la realitat, tal com també ens ho plantejaven els pintors figuratius, de qui parlàvem en el darrer article (3).
El discurs d’aquestes dues exposicions és molt diferent en la seva tècnica i el seu enquadrament, però en ambdós tipus de pintura hi trobem un significat profund, que vol reflectir sense amaneraments la bellesa d’uns materials, d’una composició o d’un paisatge.
Copsem una visió que va des d’un món abstracte més enllà del pop-art (Guinovart), a una figuració renovada del paisatge (Loiseleur). En ambdós casos l’espectador segueix experimentant la petjada suggeridora de l’obra d’art.
9 de setembre de 2021
Bibliografia:
- Àlex Mitani, Inesgotable Josep Guinovart, p.61 a Guinovart, La Realitat Transformada. Ed. Vila Casas, Barcelona 2019.
- Pierre Restany, Raymond Hains, Manifeste des Nouveaux Réalistes. Ed Dilecta, 2007.
- Josep Pericot, Vers un nou marc figuratiu. Emporion, juliol 2021.
