Guerres culturals

Avui se’n parla molt, d’això de les guerres culturals. Una cosa que, en realitat, sembla un oxímoron, perquè guerra i cultura no semblen termes que s’avinguin gaire. Però bé, des que la sociologia i la politologia han vingut a substituir la filosofia, sobretot allò que se’n diu  la filosofia política, els plantejaments en aquesta matèria i en moltes altres han canviat de manera significativa.

Com que els que amb prou feines llegeixen la premsa i el best-seller anual del personatge mediàtic de torn van sempre una mica endarrerits, molts pensen que aquest és un debat novíssim i de la màxima transcendència, quan, de ser-ho, ho és des de sempre. 

Hi ha una certa tendència en considerar que després de la Segona Guerra Mundial, i en particular durant les dècades dels 60 i els 70, el que podríem anomenar pensament d’esquerres fou gairebé hegemònic entre els intel·lectuals de gairebé tot el planeta. Alguns s’han quedat estancats en aquest punt. Val a dir, però, que fins i tot si tenen raó els qui així ho proclamen, caldria aclarir de quines esquerres estem parlant, perquè en aquella època deliciosament, però també terriblement ingènua, molta gent barrejava l’amor lliure amb l’estricta obediència maoista, i la defensa dels gulags amb la contracultura. 

És cert que les icones d’aquells temps anaven de Foucault al Che Guevara, de Chomsky  a Trotsky, de Gramsci a les Brigate Rosse i de Sartre a Ho Chi Min. Per la seva banda, a casa nostra es considerava, ves a saber per què, que tot escriptor o artista de prestigi havia de ser forçosament d’esquerres (o si més no, nacionalista), perquè la sensibilitat no tenia cabuda, semblava ser, entre les ments conservadores i/o jacobines. Això provocava sovint la desqualificació dels creadors que no encaixaven dins d’aquesta premisa, encara que estiguessin entre els més grans, com ara Josep Pla o Salvador Dalí. Però no ens escandalitzem. Aquesta pràctica tan estúpida està encara ben viva, tot i que sigui des d’altres plantejaments ideològics, polítics o més recentment, morals. La mania de jutjar un autor o una obra, sobrevalorant-los o menystenint-los segons el grau de coincidència amb la nostra manera de pensar -o d’actuar-, fa d’aquest món un lloc cada cop més carrincló, banal i irrespirable. 

S’ha parlat molt aquests dies d’unes declaracions de l’escriptor Mario Vargas Llosa, que ha gosat dir, sense despentinar-se, que la gent hauria de votar millor. Per molt premi Nobel que es sigui, la idea en qüestió és una sobirana fotesa, perquè el que pretén és que tothom voti com a ell li agradaria i això, evidentment, no pot ser. Ara, no siguem hipòcrites. Qui no ha pensat així alguna vegada davant d’uns resultats electorals que no compartia en absolut? Ja saben, qui estigui lliure de pecat…

Tornant a la qüestió de les guerres culturals, el que ara es ve a dir és que qui guanya el relat ho guanya tot, una mena de remake d’aquella cançó d’Abba, The winner takes it all. Això, la dreta, també amb les seves vessants i particularitats, ho va entendre perfectament a partir dels anys 80, perquè és cert que fins aleshores el seu interès per la cultura estava més aviat limitat als conceptes d’entreteniment i espectacle.  Però a partir d’aquella década, va desplegar tota una bateria d’historiadors, filòsofs, sociòlegs, escriptors, músics i artistes diversos, demostrant de passada, per a sorpresa de molts, que de gent d’aquest tipus també n’hi havia entre les seves files. L’economista Milton Friedman (precursor de l’ultraliberalisme)  i la seva escola de Chicago, l’historiador Francis Fukuyama, el sociòleg Chistopher Lasch o els filòsofs Alain de Benoist o Jason Brennan en serien una petita mostra. Alguns d’ells, a més, amb antecedents inequívocament esquerrans, com el mateix Vargas Llosa, a qui abans ens hem referit. 

Ara, com succeeix amb tots els relats, per a un espectador mínimament espavilat, cap d’ells revela tota la veritat, i cal desentranyar-los bé per tal de treure’n el poc o molt profit que ens puguin aportar. Són incomptables les persones que s’estimen més practicar l’esport de l’apriorisme i l’etiquetatge, descartant d’antuvi qualsevol reflexió que no les porti més enllà d’on ja eren. Ningú no els pot obligar a fer el contrari, malgrat la pobresa intel·lectual i la curtesa de mires que això suposa. De fet, al meu parer, cap relat no hauria de triomfar sobre un altre si té una base digna d’anàlisi i estudi. Tanmateix, ja sé que és molt demanar. Què hi farem!