Fuck cocaïna, speed i copes de vi tancats als balcons, la droga que necessitem tots després d’un confinament és la natura més salvatge. I qui n’ha begut / en tindrà set tota la vida. Amb el passeig reobert a ultrança des del 2014, ara els addictes veterans del Molinet tenim dos problemes: el petit són els runners que fugint de res s’apoderen de tot, i el gros són els camells entestats en alterar-ne la puresa per rendibilitzar-ne el negoci, perquè el capitalisme desarrela sense pietat tot allò que toca. Però anem per parts i recapitulem: fa anys, la muntanya del passeig del Molinet queia a trossos per motius entre naturals i especulatius i no hi havia diners per arreglar-la. O més ben dit, una part dels calers venia de lluny i la cosa es va allargar més de deu anys. Temps suficient per analitzar, sota l’eix *kunderià pesantor-lleugeresa, les tanques que hi han prohibit l’accés durant aquest període. La conclusió és que les millors van ser, sens dubte, les més pesants: unes d’altes i metàl·liques, collades més fort que el cargol d’un submarí, dels estius preobres que permetien saltar amb dificultat vigilant l’esvoranc. Superat l’aturador humà i allunyat del circuit de la civilització el bany era perillosament deliciós. I les pitjors són, amb diferència, les actuals postobres dels festivals de juliol: baixes, taronges, inofensives, lleugerament insuportables.
*L’escriptor Milan Kundera, mort el passat 11 de juliol, deixa un llegat extensíssim. D’entre els títols destaca La insuportable lleugeresa de l’ésser.
El temple del bany per excel·lència dels sensebarca estartidencs és d’una bellesa incomparable, coincidim tots. Per aquest motiu no trepitjaria un concert de pagament al Molinet si no fos en acte de defensa de l’escola pública, però hi toca en Joan Mar Sauqué i Vila i decideixo pagar els 35 euros de la doble entrada al Jazz Festival i creuar legalment la tanca que privatitza el passeig públic per escoltar a qui, com servidora, es va escolaritzar al Portitxol. Em submergeixo dins la bombolla hipster de qualsevol esdeveniment amb food trucks i em deixo seduir per les mateixes illes Medes de sempre passades pel filtre Willow d’ulls anònims que em convencen de què avui s’han de fotografiar, sí o sí. La gràcia de deconstruir-se és entendre, per exemple, que la bellesa no només és solitud i silenci, sinó que també pot ser soroll i networking. A l’escenari, el talent innat, i segur molt treballat, del trompetista que acompanya a l’Alba Pujals presentant nou disc, Apologia, juntament amb quatre músics més, excel·lents també, et reconcilia amb el jazz que mai has dut dins, i tota la pesantor de la història del gènere americà més negre queda diluïda amb la música del sextet blanc. Com són, els artistes. Llàstima que quan tot s’esdevé perfecte, la tramuntana, troll de trolls, bufa sincopada i volen directes al mar alguns gots de plàstic descuidats a les taules. La cosa acaba: Festivals d’estiu 2, Parc Natural 0.
Fora del bullici és un bon lloc per buscar les falles de la malaltia capitalista, que es passa d’antidemocràtica. I vet-ho aquí la paradoxa: mentre el cap pensa que el jazz ja no és un arsenal ple de dinamita per a la rebel·lió dels oprimits, el cos reclama que ni a seure en un escenari, ni a menjar d’una food truck, ni la mare que ho va salar, al Molinet s’hi va, com a qualsevol lluita social, amb el risc de perdre-hi la vida o no s’hi va. Però deu ser cosa de la calor aquesta febre d’autodestrucció, i que la set només vol aigua. A la fi, l’H2O d’un mojito em reconnecta tard i malament a l’argument treballat a la seguretat social a còpia de teràpia: el final de les obres dels murs que sostenen amb èxit la muntanya i la conseqüent renovació del passeig, que ha quedat maquíssim per cert, sentencien la victòria administrativa en la lluita entre empreses constructores que prometen paradisos sobre el mar i les diverses inclemències meteorològiques que, quan ho desitgin, tornaran a tenir l’última paraula. Mentre duri la treva, doncs, tenim el deure de compartir el Molinet com un bé més a ser gaudit i explotat per tots. I per tant, la pregunta oportuníssima és: quin preu li posem? (Shall we dance capitalism?) I la resposta només pot ser conjunta: Let’s Dance!
Expulsar els banyistes i els vianants durant disset dies d’estiu del Molinet és classista, però hi ha maneres deliciosament democràtiques de fer l’Estartit més suportable, i seguir-ne enamorats fins al moll de l’os.
