Els Editorials d’EMPORION no intenten, normalment, analitzar o glossar esdeveniments d’abast polític general, si es produeixen lluny del nostre entorn natural, el Baix Ter, conscients que els nostres lectors poden accedir a fonts molt més ben informades i més especialitzades. Avui, però, hem de fer una excepció: el judici al Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans ens toca molt de prop i afecta una torroellenca, Dolors Bassa Coll, estimada i admirada, i amb qui EMPORION se sent particularment vinculada.
El dimecres 20 de febrer passat, a la tarda, la Dolors va declarar davant de l’alt tribunal. Va contestar les preguntes del fiscal, de l’advocacia de l’estat i del seu advocat, però no va voler fer al mateix amb Vox. “No responc a l’acusació popular per respecte a les dones d’Espanya”, va dir. Les seves respostes van ser clares i concises i van desmuntar acusacions basades en la presentació esbiaixada, quan no totalment tergiversada, dels fets o actituds que se li imputaven. Quan a una persona pacífica se l’acusa de rebel·lió violenta, mentre tothom té presents vivament els esdeveniments del 1-O, no es deixa d’agrair que aquesta persona respongui amb contundència: “L’única variable imprevisible del dia 1-O és l’actuació totalment equívoca d’alguns membres dels cossos de policia i de la Guàrdia Civil. Se m’ocorren mil maneres d’impedir un referèndum sense atacar la gent. Mai vaig pensar que veuria el que vaig veure”.
Ara, no ens fem pas il·lusions, la impressió inesborrable de la bona gent amant de la pau i la justícia autèntica és que la sentència ja està dictada per endavant. Tant de bo que s’equivoquessin. El mateix dia que la Dolors declarava, el rei d’Espanya deia a la cloenda del Congrés Mundial de Dret: “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret”; darrere d’aquesta frase cal veure-hi la que, el setembre del 2017, havia dit, davant del rei, Carlos Lesmes, aleshores president del Tribunal Suprem: “la unidad de España es un mandato jurídico directo”. L’actitud digna, ferma i serena de la Dolors davant acusacions arbitràries, sense fonament, sense proves, fa pensar que ens trobem encarats a l’enfrontament de dos mons incapaços de trobar-se, el nostre món del pacífic i pactista “parlem-ne” i el món dels acusadors, bàrbar, intransigent, el món del “a por ellos”.
Aquell 20 de febrer, després de llevar-se a les sis del matí a Alcalá-Meco i de ser traslladada a Madrid, i després de suportar un matí fatigós dedicat a l’interrogatori de l’exconseller Josep Rull, la Dolors va començar a dos quarts de cinc de la tarda la seva declaració, que va durar més de dues hores, i va anar seguida de les de Meritxell Borràs i Carles Mundó. La sessió maratoniana acabà a dos quarts de deu. El que van haver de suportar aquell dia els presos va ser un suplici. I ho torna a ser un dia darrere l’altre, sense concessions humanitàries.
Afortunadament, l’actitud de fermesa de la Dolors en gairebé un any de presó, no ha decaigut, s’ha anat reforçant. Ho deia en una carta poc abans de deixar el centre penitenciari del Puig de les Basses: “Malgrat tots els inconvenients que m’esperen, el judici és un objectiu proper. Si va bé, això s’acabarà. I si va regular o malament, tindré una data de finalització i això, per a mi, és important. Sempre dic que porto malament les incerteses i, en canvi, els objectius, per complicats que siguin, els encaro, hi aporto l’energia necessària i sé pel que visc i lluito”. I concloïa: “defensaré l’1-O, el referèndum i la independència”.
Dolors: gràcies perquè, enmig de tant de trasbals, t’has sabut mantenir digna, ferma, serena. Valenta per sostenir les teves conviccions polítiques i socials. N’estem orgullosos.
