La població mundial continua creixent de forma inexorable. Tot i les dificultats per calcular-la al detall, el nombre de persones del planeta aquest mes de març del 2014 se situarà al voltant de 7.150 milions d’individus, el doble dels que hi havia en la dècada dels anys 60 del segle XX, ara fa només cinquanta anys.
En el temps de llegir aquest article, uns 10.000 humans més hauran nascut arreu del món i l’escalada sembla que no té aturador. Fa moltes dècades que els experts consideraven que un planeta amb més de 3.000 milions de persones era insostenible, després la barrera es va posar als 4.000 i als 5.000… com s’ha comprovat, es van equivocar. El que està clar és que algun dia s’arribarà a un punt a partir del qual no es podrà anar més enllà.
Què ha permès aquest creixement tan espectacular dels humans? Hi té molt a veure la medicina (vacunes, antibiòtics…), la qual ha permès reduir espectacularment les taxes de mortalitat, però sobretot l’evolució tecnològica relacionada amb l’agricultura. Una hectàrea de terreny és ara milers de vegades més productiva que fa un segle, gràcies als adobs, a la maquinària, a les noves tècniques de conreu i a la qüestionada manipulació genètica d’algunes plantes.
Per exemple, Bangladesh (161 milions d’habitants), segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) va passar els anys 70 del segle XX de la força humana i els bous per llaurar a tenir 300.000 motocultors, un milió de bombes de reg de motor dièsel i l’ús generalitzat de trilladores. Això ha permès tenir molta més producció i poder satisfer les necessitats alimentàries dels seus habitants, però a costa d’augmentar l’ús de combustibles fòssils i, per tant, la contaminació. El següent pas serà, doncs, evolucionar a poc a poc cap a eines més eficients i menys contaminants.
Acabar amb la fam al món no és un problema de com fer-ho, sinó de la voluntat política a escala mundial de resoldre aquest problema. Cent vuitanta estats es van comprometre l’any 2000 que aquest fos el seu primer punt entre els vuit Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. La fundació de Bill i Melinda Gates ha pronosticat que la fam al món pot quedar resolta el 2035 si els països rics s’acaben de creure que l’ajuda als països menys desenvolupats no és una despesa, sinó una inversió a llarg termini.
El cofundador de Microsoft no deixa de ser un optimista, però segurament des del cap de dalt de la llista Forbes de persones més riques del món té una visió diferent de la dura realitat que ens envolta i manté una confiança cega amb els governs. Que 1.000 milions de persones deixin de passar gana al món només serà possible amb un canvi de sistema polític internacional que elimini, per exemple, els paradisos fiscals i reparteixi millor la distribució de la riquesa. I de moment les coses no van per aquest camí.
Però bé, suposem que Gates té raó i que d’aquí uns vint anys s’ha resolt el problema de la fam en el món, perquè les xifres que es barallen ara mateix estatalment són esfereïdores. La fam ja no es cosa només dels països subdesenvolupats, sinó que la tenim al costat de casa i ha vingut de la mà de la crisi. Des del 2008 hi ha hagut un augment molt significatiu de persones que no poden accedir a una alimentació adequada i suficient. Segons Metroscopia, el 7 per cent dels ciutadans espanyols coneixen algú que ha deixat de menjar correctament per falta de diners.
Prop de 30.000 famílies amb nens passen gana a l’Estat espanyol; quatre de cada deu persones viuen amb menys de 8.000 euros a l’any i 60.000 menors no mengen quasi res durant el dia i no sopen mai. A Catalunya, tot i els desmentits del govern, el Síndic de Greuges ha denunciat reiteradament el risc de malnutrició que pateixen uns 50.000 menors. Siguin més o menys correctes, aquestes xifres són extremament preocupants i com a mínim posen damunt la taula un problema de primer ordre que ha de ser prioritari resoldre.
La fam del segle XXI ja no és la de les col·lectes del Domund de fa quaranta anys, amb aquelles imatges de nens de Biafra amb la panxa inflada per la desnutrició que ens quedaven tan lluny, sinó la del veí o la pròpia. La que veus amb els teus ulls pel carrer. Si tècnicament podem produir més i millor, la solució no és doncs la manca d’aliments, sinó que tothom hi pugui accedir. Ja saben allò d’ensenyar a pescar en comptes de donar un peix… per tant, no és qüestió de donar i repartir, que també, sinó de canviar coses perquè la situació econòmica d’aquestes famílies pugui millorar.
