“No hi ha mentides ni postveritats capaces d’aturar-nos.”
Miquel Riera (periodista, 1960)
La terra no sabrà mai mentir.
“Màrius Torres (poeta, 1910-1942)
La postveritat és un neologisme que ha fet fortuna aquest darrer any. Segons el prestigiós Diccionari Oxford, la paraula anglesa post-truth, traduïda al català com a postveritat, és la paraula de l’any 2016.
Assenyala el periodista Ramon Rovira que postveritat és crear un imaginari en què els fets objectius siguin menys influents en la formació de l’opinió pública que en les emocions i les creences personals. Per tant, és purament un maquillatge semàntic. Es podria resumir en el fet paradoxal que és més important que alguna cosa aparenti ser veritat que la pròpia veritat.
La postveritat, per tant, és mentida, falsedat i trampa. Enganyar, manipular, tergiversar o exercir la postveritat són sinònims. Correspondria a un discurs demagògic basat en mitges veritats.
Rovira reflexiona que la societat anglosaxona sempre havia castigat amb duresa els mentiders, sobretot els polítics mentiders, a diferència dels mediterranis, molt més proclius a l’ambigüitat. Per tant, aquesta eclosió podria venir afavorida pel fet que en els moments postmoderns actuals, de relativisme de valors i de decadència moral, no s’actua sobre la mentida ni amb rigor ni amb contundència.
I és que també hi afavoreix, segons el periodista Xavier Ginesta, l’actual desprestigi d’un periodisme clientelar i submís a les estructures de poder. D’uns professionals que, en lloc de ser un contrapoder, creuen que estan al servei del poder: polític, econòmic o esportiu.
En conseqüència, la transformació de la comunicació política en propaganda, la pèrdua dels principis ètics per gran part del periodisme actual i la seva submissió a interessos totalment particulars, juntament amb la crisi de valors de la societat, així com la tendència creixent dels polítics cap a l’espectacle, han afavorit l’eclosió de la gran mentida de la postveritat.
Però hem de remarcar clarament que qui amaga la veritat per apel·lar l’emoció és un mentider. I en el nostre medi podem posar l’exemple de l’unionisme quan freqüentment es basteix d’inexactituds i de mentides repetides que al final intenten que s’acabin acceptant com a veritats.
Per exemple, en el procés català cap a la independència, la majoria social ja la tenim, però ens volen fer creure que no, que no hi ha prou suport, que el procés va de baixa, que Europa no escolta ni escoltarà.
La manipulació informativa per part dels mitjans unionistes és flagrant. Remarca el periodista Miquel Riera que les grans televisions espanyoles són el millor exemple de com es va construint la postveritat sobre el procés: no contrasten les opinions amb la presència de tertulians independentistes, tergiversen i enganyen l’espectador no posant per exemple una rèplica rotunda de Puigdemont a Albiol després d’haver emès les declaracions d’aquest, amagant o menystenint els èxits de l’independentisme en les últimes diades o mentint directament.
I això comporta el risc -en ser minoria els mitjans no unionistes- d’acabar creient aquestes postveritats interessades. En el procés català, el PP, C’s i el PSOE fan pinya contra el lliure dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Tal com diu l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté: “Si ho veiessin els vells lluitadors socialistes, agafarien la gestora del PSOE, Iceta i companyia, i els expulsarien del partit a cops d’honestedat, ètica i principis socials.”
De tota manera, Miquel Riera és optimista i afirma contundent que no hi ha mentides, propaganda, inexactituds, ni postveritats capaces d’aturar-nos.
Referències bibliogràfiques
- Riera, Miquel. “La postveritat unionista”. A: Presència, 5 de febrer de 2017, p. 2.
- Rovira, Ramon. “La falsa postveritat”. A: El Punt Avui, 15 de desembre de 2016, p. 5.
- Postveritat: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Postveritat>
- Ginesta, Xavier. “Periodisme i subjectivitat honesta”. A: L’Esportiu, 26 de febrer de 2017, p. 3.
- Arboix, Adrià. “La veritat: reflexions amb sentències”. A: Emporion, desembre de 2014, n. 96: <http://www.emporion.org/index.php/2013-03-07-16-56-18/2014/item/2516-la-veritat-reflexions-amb-sentencies>
- Solé i Sabaté, Josep Maria. “Els àrbitres espanyols”. A: L’Esportiu, 28 de desembre de 2017, p. 3.