Permeteu que iniciï aquest article afirmant la meva “no politicitat” i reproduint parcialment el que va publicar Carles Ribera, el 9 de setembre d’enguany, al diari El Punt Avui+, en el qual transcriu parcialment l’article manllevat del senyor Josep Maria de Sagarra, “La llengua dels esclaus”, publicat el 12 d’agost de 1923 al diari La Publicitat,de Barcelona:
“Els que vivim a Barcelona, malgrat d’ésser la nostra estimada ciutat, la fogaina més encesa del nacionalisme, aguantem amb un cert esperit mesell aquella llengua imposada que no és la nostra. La força del costum […], la vida del comerç, són coses que, totes plegades, ens ensopeixen els ulls i les orelles, per aguantar la llengua imposada.
”De tant en tant protestem […] contra els desgraciats adeptes que a casa nostra té la famosa llengua espanyola […].
”En l’aire artificial i la barreja de la ciutat, la llengua imposada fa la viu-viu, i cap ferm nacionalista s’està d’anar a un teatre on es parla en llengua espanyola, ni d’anar al cinema on tots els rètols i advertiments i literatures tronades estan escrits en la llengua citada.
”De ser massa comprensius i massa tolerants, ens hem perdut sempre.
”Jo estimaré aquell parlar d’Àvila […] quan Catalunya sigui Catalunya, i quan no trobi cap germà meu empastifant l’aire pur de la Costa Brava amb la llengua dels esclaus.”
Carles Ribera el qualifica amb dos adjectius ben nostrats: clar i català.
La Publicidad, diari en castellà, fou fundat a Barcelona el 25 de febrer de 1878. Després d’una sèrie de propietaris i tendències, fou adquirit per Acció Catalana, branca liberal de la Lliga Regionalista, i convertit en un diari en català, sota el nom de La Publicitat, l’1 d’octubre de 1922.
La dictadura de Primo de Ribera, tot i la prohibició de la llengua catalana, la censura política i el control dels mitjans de comunicació, va tolerar la seva publicació en català. En foren col·laboradors destacats Pompeu Fabra, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra i Josep Carner… Va desaparèixer definitivament el 23 de gener de 1939, amb l’arribada del règim franquista.
Josep Maria de Sagarra
Barcelona, 5 de maig de 1894 – 27 de setembre de 1961 – En el cinquantenari de la seva mort.
Fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar, féu la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona, ingressà a l’Institut Diplomàtic i Consular de Madrid, però deixà els estudis per dedicar-se de ple a la literatura: el Primer llibre de poemes (1914), la Rondalla d’esparvers (1918) i la primera novel·la, Paulina Buxareu, el 1919, any que entrà com a corresponsal a Berlín del diari El Sol. Autor d’una obra rica, acolorida i precisa, barrejà temes del Modernisme amb d’altres populars i noucentistes. Entre el 1920 i el 1936 (els feliços anys vint), recollí de la societat catalana emocions i aspiracions polítiques, i esdevingué un mite.
Formava part, juntament amb Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d’Olwer, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, J. V. Foix, etc., d’Acció Catalana, un partit més catalanista que la Lliga, amb voluntat social i la cultura com a bandera. Va ser el més popular dels escriptors catalans a partir dels anys vint del segle passat. Era dels pocs literats que la gent reconeixia al veure’l passar per la Rambla o assegut a la terrassa d’un cafè, per la seva obra poètica i teatral, i va destacar en el món del periodisme. Durant els anys de la República va ser un dels artífexs del setmanari satíric El Be Negre, un periodisme que tractava de tu a tu les persones i els esdeveniments, com si els tingués al davant, amb arrels populars, com tota la seva obra.
Algunes de les obres més importants: Cançons d’abril i de novembre (1918), Cançons de taverna i d’oblit (1922), Cançons de rem i de vela (1923), Cançons de totes les hores (1925), El comte Arnau (1928), La rosa de cristall (1933) i Àncores i estrelles (1936); poemes satírics a El Be Negre, estrenà comèdies, farses i sainets, intervingué en revistes musicals més famoses del Paral·lel: Charivari, La Llúcia i la Ramoneta, Les llàgrimes de l’Angelina, La Rambla de les floristes; tragèdies: Judit, i sobretot creà un model de poema dramàtic amb els ingredients del drama i la cançó popular catalana: Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). Excel·lent periodista i corresponsal, entre octubre de 1936 i agost de 1940, residí a l’estranger. Es casà amb Mercè Devesa, i del seu llarg viatge nasqueren dos llibres esplèndids: Entre l’equador i els tròpics i La ruta blava. S’establí a París i successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda.
Escriure en català era ja un motiu d’orgull i de lluita, i demanà a tots que així coneguessin la realitat de les coses: el nom de les plantes, els animals, la natura… “Sentireu desig de saber com reacciona la llengua catalana, com amaneix el seu joc de vocals i consonants, i tota la seva gràcia fonètica, per batejar aquell ocellet i aquella planta.” I així fugir de “la llengua dels esclaus”, de la “llengua imposada”. L’article “El nom dels peixos” va aparèixer a La Publicitat el 29 de juliol de 1923.
La societat a la Roma imperial estava formada per: els homes lliures (ciues), que tenien el llatí com a llengua, i els esclaus (servis), que podien ser comprats, venuts, castigats, obligats a fer les feines més dures, i normalment eren originaris de països conquerits, que parlaven altres llengües que el llatí, les llengües dels esclaus.
De retorn a Catalunya, traduí teatre de Shakespeare i compongué el seu darrer poema, El poema de Montserrat, alguns drames en prosa i estrenà L’hereu i la forastera, Les vinyes del Priorat, L’alcova vermella, La ferida lluminosa i La paraula de foc. Adaptà algunes obres de Molière i Gógol, i exercí l’activitat periodística a Destino i La Vanguardia.
Conseller de la Societat General d’Autors d’Espanya, Gran Creu d’Alfons X el Savi, membre i president en funcions de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, fou mestre en gai saber i obtingué molts premis literaris. Morí d’un carcinoma bronquial.
Llegim Josep Maria de Sagarra.
Lliures o esclaus?
