La lliço d’Atapuerca

 

L’any 2010 un equip de paleontòlegs va estudiar unes restes humanes trobades al  jaciment  prehistòric d’Atapuerca, prop de Burgos. Els ossos trets a la llum pertanyien a un home gran que va viure fa mig milió d’anys; o sigui, quan els nostres avantpassats eren uns depredadors que duien una existència erràtica tot maldant per sobreviure en un medi  hostil.

L’anàlisi d’aquelles  restes òssies  revelà una informació que deixà estupefactes els estudiosos del nostre passat més remot:  aquell individu havia rebut ajuda – si més no alimentària – per part de la resta de l’horda. Atès que patia una greu lesió a l’esquena, l’home no podia sortir a caçar amb els seus companys i havia de romandre a l’aixopluc o al campament on es refugiava l’horda. Algú, per tant, li devia proporcionar menjar, el devia ajudar a caminar en els llargs desplaçaments migratoris.

Que en aquella època tan allunyada  els nostres antecessors ja fossin solidaris commou bastant l’ànim. I que la solidaritat s’exercís amb un membre gran de la comunitat, encara més. Sobretot si tenim en compte què fem sovint avui dia amb la gent gran quan aquesta ja no es val per si mateixa, quan ja no és útil a la societat.

Fa mig milió d’anys l’esperança de vida d’un ésser humà era molt baixa. La vida era tan dura que a trenta anys ja s’era gran, i a quaranta, vell. De fet, molt pocs individus arribaven a aquestes edats. Però els  que  ho aconseguien, ben al contrari del que s’esdevé avui dia, gaudien molt probablement d’un gran privilegi: eren respectats. Els membres de l’horda a la qual pertanyien els escoltava, els demanava consell, aprovava les seves decisions. Encara que ja no fossin vigorosos ni fèrtils, els necessitaven. Perquè ells havien presenciat, sentit, conegut moltes coses que els altres ignoraven. Coneixien millor que ningú els costums dels animals que caçaven i els remeis més eficaços per alleujar algunes dolències o indisposicions. Podien llegir en el cel els canvis de temps, sabien trobar guals quan havien de creuar un riu cabalós. I, sobretot, sabien afaiçonar millor que ningú les eines lítiques que usaven amb diverses finalitats. Ras i curt, eren respectats  perquè tenien  experiència vital. Atresoraven un munt de coneixements que els eren útils en la lluita diària per  a sobreviure.

Els que ja tenim una certa edat, de petits vam sentir dir a la gent gran tot sovint que l’experiència és la mare de la ciència,  el millor mestre. Llavors, parlo de mig segle enrere, la gent gran encara era un referent. Hom escoltava els vells, hom tenia en compte la seva opinió. Com a l’alba de la història de la humanitat. De fet, en totes les societats primitives, antigues o actuals, els vells són un referent.

Viatge al país dels blancs és una breu obra testimonial publicada fa pocs mesos per Rosa dels Vents. L’autor, Ousman Umar, és un jove ghanès que aconseguí arribar a Barcelona després d’una odissea. El migrant hi escriu això: “A la meva terra, la família és sagrada; els més importants són els més vells, als quals es té el màxim respecte (….) Els ancians són els que més han viscut i, per tant, són els més savis (…) A la nit, al voltant del foc, els ancians de la tribu ens explicaven les seves experiències i alguns contes en què els animals eren els protagonistes”.

El que explica Ousman de Ghana podria dir-ho de molts altres països de l’Àfrica, i fins d’alguns de l’Àsia o Amèrica Llatina, on perduren societats tradicionals. Però en les societats modernes això ha canviat. Els vells hi ocupen un lloc secundari, i això ja comença en el si familiar. Els actors principals de la nostra societat no són els vells: són  els joves.

La gent gran en general no sap gaire res d’informàtica (a tot estirar, es defensa), no parla llengües estrangeres, no comparteix moltes de les aficions dels joves, ha viatjat poc o gens. Altrament,  l’experiència professional dels vells ja no és útil; en un món que canvia ràpidament, sovint els oficis que havien exercit han desaparegut o bé han evolucionat d’allò més. Com va explicar fa prop d’un segle el poeta francès Paul Valéry, de la revolució industrial ençà hem entrat en el futur a empentes.

Però “l’experiència vital” dels vells sí que pot ésser útil. Perquè hi ha situacions en la vida que s’han donat sempre i es donaran sempre. Són inherents a la condició humana. La vida és un camí ple d’entrebancs que els vells han recorregut abans que nosaltres. Ells han conegut abans que nosaltres la malaltia,  el desamor, la incomprensió,  el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat… Ells han passat per èpoques de penúries, de profund desànim. Per això, a L’art d’escoltar, Francesc Torralba explica que, entre altres col·lectius, hem d’escoltar especialment els vells per l’experiència que ens poden aportar.

És clar que no totes les persones grans saben capitalitzar, optimitzar la seva experiència vital. Però la majoria sí, i se les ha d’escoltar. L’expressió “usar i tirar”, tan corrent avui dia, només s’ha d’aplicar  als objectes. Les persones no som kleenexs. Ni de bon tros.

L’ésser humà mai no havia viscut tants anys  com avui dia, si més no en el món dit del benestar. Tanmateix, mai no s’havia escoltat tan  poc les persones que han acumulat tanta riquesa vital, tanta saviesa en alguns casos. Quina paradoxa! Una més, al capdavall,  de la nostra complexa societat.