En el variat i atractiu mon de les exposicions i galeries que podem veure aquesta tardor a Barcelona, hi trobem una amplia representació de la pintura i la iconografia de finals del segle passat i principis d’aquest. Sense pretendre de cap manera, abastar tota la extensa gama de la producció que si exposa, ens limitarem a parlar de tres autors, que testimonien la profunditat i riquesa de les seves pròpies visions artístiques.
A la Sala Parés hi trobem, Intempèrie, de Joseba Sánchez Zabaleta. En aquesta exposició el pintor ens mostra tota una nova visió pictòrica de la ferralla i la runa que ens circumda (Fig.1). Ens presenta amb tons grisosos els espais i objectes abandonats, com si encara els volgués rescatar del oblit, amb una lluminositat difusa que ens els apropa i ens culpabilitza. El color només hi apareix tímidament, com si fes l’ullet al atreviment de l’autor, en voler reflectir el malbaratament de la nostra civilització.
Les grans teles ens enfronten amb una temàtica de l’abandonament, barques ensorrades, espais precaris (Fig.2), o objectes que mostren la seva humilitat pragmàtica i que reclamen de la nostre mirada, la constatació de la seva presència (Fig.3). L’ensulsida social hi es present en aquests quadres, que malgrat la seva temàtica s’obren a uns horitzons indefinits i serens. Quadres que paradoxalment ens aporten sentiments d’enyorança i bellesa, com a rerefons de la seva reflexió pictòrica. Aquest resultat no seria possible sense el domini tècnic del seu hiperrealisme i la sensibilitat de la que fa gala aquest pintor.
A la Galeria Marc Domènech se’ns presenta com a retrospectiva, Papers, Anys 60 i 70, de Magda Bolumar. L’obra d’aquesta pintora es desenvolupa a la segona meitat del segle passat, en plena eclosió del informalisme i l’abstracció. Les seves pintures sobre paper son testimoni d’una recerca personal exhaustiva i ponderada. Els fons de les seves pintures sobre paper, aprofitant tècniques personals de goma laca, d’escalfament o d’erosió directe, aconsegueixen coloracions refinades i inversemblants de gran qualitat. S’intueixen en la seva obra les influencies de grans pintors com Klee, Miró, Ponç, Tharrats, o el seu propi marit, Moisès Villièlia. També com ella mateixa reconeix, la influència durant la seva etapa de formació a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró, del pintor Rafael Estrany ( deixeble de James Ensor ) (1). La seva obra sobre xarpellera, posa l’èmfasi en els diferents materials per estampir el color (tints, pigments, ceràmica….), fins aconseguir que penetrin i sobresurtin del seu suport i desemboquin en unes composicions plàstiques de baix relleu, de gran força creativa (2).
Personalment destacaria la originalitat i força dels seus dibuixos i pintures. Ells ens transporten a unes constel·lacions i a uns “capritxos” que evolucionen en un espai profund i misteriós (els fons dels seus papers) (Figs.4 i 5). L’insecte, l’ocell o l’artefacte sorgeixen d’aquests fons, a on hi habita la bellesa i s’hi amaga el color. Cal reivindicar una vegada més Magda Bolumar, com a capdavantera en la creació pictòrica del seu temps a Catalunya.
A la Fundació Catalunya La Pedrera s’hi exposa Miralls de l’invisible, de Bill Viola. Les imatges de vídeo que podem veure actualment en diferents museus de Catalunya, ens donen una idea de la importància cabdal d’aquest pioner del Videoart, que es Bill Viola. Es pot veure la seva obra en el Museu de Montserrat, en el Museu Episcopal de Vic, a “Planta” en la Fundació Sorigué de Balaguer, al “Bòlit” Centre d’Art Contemporani de Girona i a Barcelona; al Liceu, al Palau de la Música Catalana, i de manera més amplia i extensa a la Fundació Catalunya La Pedrera. Aquesta darrera mostra es la que hem visitat recentment i en ella hi descobrim la presència d’un art que ens interroga de manera molt directa i ens transporta a un tipus de vivència espiritual i estètica (3), que presenta i assembla un “nou” tipus d’imatge (Fig.6 i 7).
Tota imatge es una representació de quelcom ( exterior o interior ) del nostre mon. A la vegada, les imatges artístiques sublimen aquest mateix mon amb diferents instàncies de bellesa; el color, la forma, el volum, la paraula, el moviment o el so. En la obra de Bill Viola hi ha quelcom de tot això. Els seus vídeos ens introdueixen en un mon d’espiritualitat i els seus passatges visuals, silents, ingràvids i quasi aturats en el temps, dialoguen amb els nostres sentits, fins arribar al sublim i tocar-nos a fons (4).
El domini absolut de les tècniques de vídeo li permeten fer una reflexió dins d’una altre reflexió. Aquella que ell ha fet al contemplar la vida i el mon que va experimentant i coneixent progressivament, el mon geogràfic exterior i interior (l’espiritual). També el mon de l’art, en especial el del Renaixement (5), (Fig.8)
La representació en imatges que crea Bill Viola es com un “cupatge” de les arts; de la pintura, de la filmació silent, del espai habitat o inundat que es torna teatral, del retrat que recorda la fotografia o de la mateixa corporeïtat que podria ser escultura (Fig.9, Instal·lació permanent a la Catedral de Saint Paul de Londres). L’artista obté finalment un vi generós, que ens fa parlar amb la seva obra i ens sorprèn amb les seves visions, de manera callada, però totalment persuasiva. Els seus vídeos donen una pauta nova per seguir admirant l’art actual, així com el dels clàssics.
Caldria pensar per la nostra banda, si no convindria allunyar-nos una mica de la cultura que sobreexcedeix d’imatges a cada pas, per no perdre la percepció més íntima d’unes altres imatges, les que els artistes, els grans visionaris, ens aporten.
Bibliografia:
- Laura Lucas, “Els Dibuixos de Magda Bolumar Chertó” a Magda Bolumar. Anys 60 i 70, p.17. Galeria Marc Domènech, Barcelona 2019.
- Cirici Pellicer, ( textos publicats al 1970 i 1982 amb motiu de les exposicions a Sala Gaspar i Caixa Laietana ), a Magda Bolumar. Papers. Anys 60 i 70. pp.41-51. Galeria Marc Domènech, Barcelona 2019.
- Victor García de Gomar, “Subtils (re)visions” a Bill Viola. Miralls de l’invisible, pp167-175, Fundació Catalunya La Pedrera, 2019
- Kira Perov, “Bill Viola. Miralls de l’invisible”, a Ibid., pp.9-23
- Artur Ramon, “Bill Viola: l’últim clàssic”, a Ibid., pp. 176-181
