La por

La por és un concepte multidisciplinari que pot ser abordat des de la biologia, la filosofia, la psicologia, la política, la cultura, l’educació, l’art, etc. És una de les 6 emocions primàries: alegria, sorpresa, ira, tristesa, fàstic i por.

La por és una emoció o pertorbació caracteritzada per una intensa sensació desagradable i angoixant de recel i d’ aprehensió, provocada per la percepció de perill, de risc, d’amenaça d’un succés indesitjat, real o suposat, present, futur o fins i tot passat. Aquesta amenaça pot ser per a la nostra vida, la nostra seguretat o el nostre autoconcepte; és una emoció que sorgeix en funció dels nostres esquemes mentals, de les nostres creences i dels nostres pensaments.

La por és una emoció primitiva, encarregada de maximitzar les nostres possibilitats de supervivència preparant-nos per respondre a les amenaces amb un conjunt de reaccions fisiològiques conegudes com a “reacció de lluita o fugida” ( “fight or flight”), encara que la reacció també pot ser la de paralitzar-nos i fins i tot “cagar-nos de por”, literalment. El cervell és qui rep, avalua i respon als senyals de perill, però no sempre el perill és real i objectiu. La incertesa també ens provoca por perquè no sabem si serem capaços de superar l’amenaça. La por està dissenyada per captar la nostra atenció. El cervell ens indueix a reaccionar davant de l’amenaça i no permet que la nostra atenció es desviï, raó per la qual podem romandre bloquejats, tancats en el nostre interior, en un cercle viciós del qual és difícil sortir.

Encara que la por és una emoció universal, cada cultura i cada persona tenen diferent reacció davant seu, i al llarg de la història la idea de la por ha estat tractada de forma diferent:

  • Aristòtil (384 aC – 322 aC) suggereix que un excés de por converteix un home en covard, i “si de tot fuig”, res suportarà, mentre que, el valent pot acabar esdevenint un insensat i perdre la vida . Només la mesura justa (virtut) pot conservar les bones formes de l’home i portar-lo a la felicitat.
  • Per Epicur (341 aC – 270 aC) la por és el principal obstacle per assolir la felicitat.
  • Per a Spinoza (1632 – 1677) la por,  juntament amb l’esperança, constitueixen les pitjors de les nostres passions perquè disminueixen la nostra capacitat d’actuar.
  • Hobbes (1588 – 1679): L’Estat té com a causa final  la cura dels seus membres i l’ “assoliment d’una vida més harmònica” promovent el comportament desitjat per mitjà de la imposició de la por al càstig. Però aquesta por no és un horror generalitzat ni un estat de pànic, sinó només un temor regulador i regulat que genera obediència.

 

La cultura de la por

En diferents cultures,  s’indica a les persones des de primerenca edat que un ha de tenir por. Algunes religions converteixen la por en atribut humà per causa del pecat. Les religions monoteistes evidencien un tipus de por religiosa (el temor de Déu, el temor a l’infern…) i cadascuna d’elles ha desenvolupat la seva particular teologia al respecte. L’educació fonamentada en el càstig i en l’evitació del fracàs té en la por el seu màxim aliat que “funciona” com a factor de motivació / socialització (Skinner, 1904 – 1990). L. Howie (2012) afirma que la por adquireix connotació política quan hi ha una gran audiència que quedi subjecta a la seva exposició. Cap atac terrorista busca l’exterminació d’una comunitat, sinó sotmetre la major quantitat possible de persones a un sentiment de vulnerabilitat.

Els principals mecanismes pels quals el poder utilitza la por per justificar polítiques militars i econòmiques són:

  • Doctrina del Shock: Utilització de desastres naturals, esclat de guerres i crisis econòmiques per justificar la implantació de polítiques econòmiques i la invasió de països.
  • Desinformació: els mitjans de comunicació ajuden a la identificació d’enemics, la difusió de la por per la satanització de governs i la possibilitat de ser atacats, i la justificació de les polítiques (no hi ha alternativa, no fer-ho seria pitjor).
  • Geopolítica de la por: un món dividit en blocs, una geografia del caos amb regions inestables, països enemics i la guerra global com a resposta, i la justificació de les intervencions militars.

Philipp Blom (1970) diu que l’èxit dels populismes es basa en la por al futur, el desig irracional que el futur no vingui, que el present romangui estàtic perquè qualsevol canvi serà per empitjorar.

Noves pors i noves ansietats

En els darrers temps hom té la sensació que la por s’apodera cada cop més de les relacions socials, polítiques i econòmiques del nostre món. Per alguns, especialment per alguns dels més joves “el futur fa por”: se senten preocupats, espantats, entristits, ansiosos, estressats, enfadats, impotents o culpables, fins i tot alguns aspirants a pares veuen el futur massa ombrívol per ampliar la família.L’any 2030, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al món.La pandèmia de Covid-19 ha fet augmentar la por, ha erosionat la salut mental d’una gran part de la societat i ha suposat un augment alarmant dels trastorns mentals. Segons el Ministeri de Sanitat espanyol, el trastorn d’ansietat és el més freqüent: afecta el 6,7% de població (8,8% en dones, 4,5% en homes). 

Les crisis econòmiques com la actual per la manca de (logística de) matèries primeres, la guerra d’Ucraïna, l’espiral inflacionista i els alts preus de l’energia, fan créixer la por a la pèrdua de capacitat adquisitiva, a la pèrdua del lloc de treball, etc. Les pors a les onades migratòries i a les tensions que es puguin produir per l’arribada d’estrangers és també una de les “noves pors”. Segons els experts, en els propers anys el nombre de desplaçats forçosos al món pot superar els 100 milions. 

L’ansietat que provoca el canvi climàtic ( “ecoansietat”) està íntimament relacionada amb la sensació de sentir-se traïts amb la inacció dels governs que no estan fent prou per evitar la catàstrofe climàtica. 

El que caracteritza els nostres temps és la concatenació i simultaneïtat d’aquestes crisis i els dèficits de governança, de lideratge i de resposta institucional, cosa que fa que el pensament reaccionari, la desafecció, el sentiment d’ansietat i de desemparament vagin en augment. Ens hem de preguntar si hem après a fer front als reptes globals amb anticipació, ambició i solidaritat o encara no en tenim prou?…