A Catalunya tenim pregunta sobre el nostre futur i una data per a respondre-la. Podrem manifestar la nostra opinió lliurement? Ja ho veurem. De moment, ens toca pensar en la resposta que donarem en cas de ser possible. Accepto la fórmula que s’ha trobat de doble pregunta perquè és fruit d’acords complexos. Opino que no calia preguntar si volem que Catalunya sigui un estat. Ara interessa saber si volem ser independents, plena sobirania, per després actuar de la manera que determini la majoria. En cas contrari, es pretén ser un estat lligat a un altre estat? Els Estats Units d’Amèrica són una nació formada per cinquanta estats, però aquest no és el nostre cas. Espanya és un estat, com tants d’altres, construït de manera artificial per interessos de les classes dominants d’un determinat moment històric. Es va fer prevaldre l’hegemonia d’una de les cultures que integraven el nou estat per sobre de les altres a fi d’arribar, sense èxit, a la unificació, a la unicitat, a plantejaments centralitzadors i radials, sense tenir en compte la diversitat.
Aquesta manera d’organitzar-se ha trontollat d’ençà de la globalització, amb estructures supraestatals que són les que determinen les polítiques per afavorir les noves elits econòmiques. Els estats, tal com els coneixem, són sobrers. Ara és el moment dels pobles-nacions, que s’han d’agrupar, o no, amb qui a cadascú li doni la gana per voluntat dels seus ciutadans. La meva teoria és molt senzilla: els habitants d’un determinat territori formem una nació simplement perquè volem. Ni la història, ni la geografia, ni la llengua, ni tants pretextos que es fan servir, sovint de manera demagògica i arriscada, són els ingredients essencials d’una nació. Es forma part d’una nació (ep!, també d’un municipi) perquè la gent d’aquell lloc, sempre plural, ho vol així. Punt.
Les agrupacions de ciutadans que ocupen un determinat espai físic és impensable que visquin aïllats, emmurallats o aixecant fronteres. Les relacions amb altres pobles seran sempre el resultat de negociacions d’igual a igual. Mai, mai, cap entitat superior serà la que obligarà les menors. Les entitats menors sempre són sobiranes i, en tot cas, deleguen poder, sempre per voluntat pròpia, a institucions superiors. En un món en el qual ens comuniquem a la velocitat de la llum, el més sensat és arribar a col·laboracions planetàries, que no significa que a casa nostra hàgim de consultar a ningú més que a nosaltres mateixos el que ens ve de gust menjar avui per dinar.
El món és complex, les opinions són diverses, però també és veritat que als humans ens agrada complicar-nos la vida i, massa sovint, trobem pocavergonyes que ens la compliquen. Tan fàcil que és preguntar a la gent què és el que vol!
