Jordi Molina i Membrives (Blanes, 1962) és un reconegut intèrpret de tenora i compositor de sardanes. Estudià clarinet i tenora a la cobla del Col·legi de Santa Maria de Blanes, sota el guiatge de Joaquim Alqueza; tenora amb Ricard Viladesau i clarinet i harmonia al Conservatori Municipal de Barcelona. Passà després a La Principal de Barcelona, als Montgrins, l’any 1983, on ocupà la plaça vacant de Josep Gispert fins l’any 1996, quan entrà a la Maravella fins l’any 1999.
Actualment director de la Flama de Farners, no com a instrumentista. Està casat i viu a Torroella des de l’any 1995. Avui dia també compon sardanes i peces per a tenora i cobla no tradicionals. Ha accedit a la petició d’emporion de mantenir aquesta entrevista sobre “La sardana, avui”, cosa que agraïm especialment.
Com veu la situació actual de la sardana?
La sardana ha evolucionat. Pel que fa a músics i cobla, no havia estat mai tan bé com ara.
I en l’àmbit públic?
La sardana ha seguit una història que s’ha relacionat amb uns moments polítics, amb una vida d’un tipus de societat, que era una reivindicació per part del jovent. I el jovent d’avui en dia està molt allunyat de la sardana.
Què li falta a la sardana?
A mi no m’agrada dir que a la sardana li falta això o allò, són altres les formes de ballar actuals. Hem de ser conscients que en la història de la música, la dansa ha tingut una vida diversa. Avui no es balla el vals, quan en altres temps tothom el ballava. Altres tipus de vida han mort. En una perspectiva de segles n’han de néixer, viure i morir.
La sardana és quelcom més que una dansa.Quan tenia 14 anys, a Barcelona, a la parròquia de Santa Madrona, amb el vicari, vàrem aprendre a ballar sardanes. Hi ha tanta diferència entre aquella època i la que estem vivint…
Aquest símbol no és el que toca avui, potser hauríem de desenvolupar-ne un altre.
Aquesta diferència és natural o ha estat forçada?
Forçada. Pot haver-ho estat per la política. I ara faig d’advocat del diable: si no hi ha jovent, cada vegada hi ha menys participació. Estem vivint un moment que la sardana, com a símbol, no es considera reivindicatiu. A l’aplec de Calella, els anys cinquanta i seixanta, 8.000 persones hi anàvem com a actes reivindicatius. Els Montgrins molts anys no anaren a Calella perquè en una ocasió van tocar La santa espina. Era una reivindicació dels catalans com a poble. La sardana ha perdut molt. La gent no la té amb aquest sentit tan reivindicatiu. El jovent té una altra forma de sortir, de relacionar-se, de ballar, i la sardana continua igual.
Hem fet el que calia? Televisió, ràdio, els mateixos compositors i lletristes… es podria fer més?
Potser es podria fer més. A la televisió han tingut poca audiència, s’han canviat horaris, s’ha fet malament… Però quan un símbol per subsistir necessita tal esforç, potser per si mateix no tindrà l’encaix que tenia antigament. Altres símbols, com els castells, són més exportables que la sardana, que no té atractiu comercial per a la televisió. Com el flamenc, que té un ressò mundial. Ambdós han estats qualificats per la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat. El 5 d’octubre d’enguany, el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la declaració de la sardana com a element patrimonial festiu d’interès nacional i passa a ser considerada dansa d’interès nacional. Actualment hi ha més de tres-centes colles sardanistes a Catalunya i seixanta a la Catalunya Nord.
Els estaments públics podrien fer més?
La sardana, avui, està altament subvencionada amb aplecs gratuïts, per exemple, però és deficitària. La cultura no ha de ser rendible, però avui dia és complicat el seu manteniment. Penyes i ajuntaments s’han de preguntar si programen deu ballades o només cinc… Sóc dintre d’aquest món, amb coses més clàssiques i més modernes, per a tenora… S’estan fent coses, però el món sardanista és molt endogàmic, una mica massa tancat; anirà a ballar sardanes, a pocs concerts i poques vegades escoltarà música de cobla alternativa. Ho veu com quelcom molt estrany. En molts concerts meus no hi veig el món sardanista.
No és cosa dels mateixos sardanistes que la sardana hagi deixat de ser popular: Vicenç Bou, les seves sardanes cantades, ompliren tot el Paral·lel i començaren a dir que no era un bon músic.No s’ha volgut fer concert d’una cosa que és dansa? No l’hem fet massa difícil?
Efectivament, molts sardanistes no saben contar-la, però ja hi ha gent que ho fa i és la líder de la rotllana. Sempre ha existit la música de cobla i música per ballar, música de concert i música de carrer. Les sardanes antigues no són balladores. Les de Garreta, Josep Serra, es ballaven. Ara no es balla el que es ballava abans. Avui et tirarien pedres. A partir dels cinquanta, Mas Ros va representar un canvi. Una cobla són onze músics i un compositor, de Saló o de Saderra i Bou, que ara ja no són tan balladores. La gent que va a ballar vol coses senzilles. Abans n’acceptava d’altres menys balladores. El nivell va començar a baixar. Les cobles grans, Montgrins, La Principal de la Bisbal… obligaven a tocar el seu repertori; les dues o tres sardanes primeres eren poc balladores, però el sardanista les acceptava, eren sardanes de les bones. Anaven a escoltar La Principal de la Bisbal, a Blanes, i les tres primeres sardanes no es podien ballar, i no deien res, aplaudien. Avui et xiularien. Que sigui balladora, ja des de la primera! La cobla vol assegurar-ho tot, que puguin ballar, vol tornar l’any que ve. Claudica.
Com la veu des de la seva experiència?
El meu punt de vista es por referir als darrers quaranta anys. La meva primera audició, amb la tenora, va ser el maig de 1970. No voldria deixar la cosa massa pessimista. El got és mig ple. El nivell de la sardana; la cobla, una agrupació musical fantàstica; la música, s’ha escrit molta música i molt bona en els darrers cent cinquanta anys, potser com cap altra música popular, i un miler de músics d’una música folklòrica. S’ha de valorar! Vist amb la perspectiva del temps, la sardana ha baixat. Tot i això és un fenomen molt important!
L’últim aplec a Torroella?
Malgrat tot va anar molt bé. Hi va contribuir el canvi d’ubicació a la plaça de la Vila. Es pot recordar, anys enrere, plena del tot. No obstant això, molt millor que en l’anterior emplaçament, als jardins John Lennon. Recordo que a Caldes, pagant entrada, encara hi havia 2.000 persones. Avui, de franc, potser un centenar.
Què s’ha fet malament? Què es podria fer? En les audicions, anunciar la tirada?
No canviaria els esdeveniments.
A l’emissora de ràdio de Torroella, emetre dues hores setmanals de sardanes?
Ràdio Montgrí n’hauria d’emetre. És evident.
Catalunya Ràdio, que els festius, a primeríssima hora, emet un programa de reportatges i entrevistes sobre cultura popular que inclou tres o quatre sardanes? A TV3 que no n’hi ha cap?
Potser l’audiència no és suficient.
Si una cosa no la sents, mai no et pot agradar.
Això és ben cert.
Quants adolescents estudien la tenora?
Massa pocs. És pitjor que no s’ensenyi a Torroella. No m’agrada gens. Amb l’anterior director de l’escola de música vàrem estar parlant del tema i les raons adduïdes tenien molt poc pes. No em varen convèncer.
Cobra més un professor de tenora que un de guitarra?
No. Precisament hi ha subvencions per a les escoles que ensenyin música tradicional. Eren molt pocs els que estudiaven amb mi a Barcelona. No deia mai que estudiava clarinet i tenora, deia sempre clarinet.
Estigmes a la tenora?
Pels pocs tenores existents. Que no es podia afinar bé, que no es podia tocar piano… Es podrien comptar amb una mà els bons tenores en les cent quaranta o cent cinquanta cobles existents. En els últims set, nou o deu anys, s’ha treballat molt en la seva millora. És el músic el que l’afina i no es pot dir avui que la tenora no es pot afinar. De flautistes, a la nostra zona en pots trobar cent. De tenores, en trobaràs vuit o deu, a tot estirar, i som a la zona més sardanista, a l’Empordà. Ha millorat l’instrument, però també els músics estan molt més ben preparats.
Actualment fa una tasca de documentació al Museu de la Mediterrània.
Efectivament, feina molt interessant. Porto a terme un projecte, recollir tot el patrimoni dels músics locals: escrits, partitures, instruments, fotografies… Contacto amb els familiars i sé el que hi ha: Enric Vilà, Martirià Font, Eduard Font, Antoni Giner Calsina, Vicenç Bou, la Caravana… Filmo entrevistes. Instruments: tible d’en Turón, tible d’en Josep Font, tenora d’en Guillot… És un deure per mi.
Què es podrà fer perquè la sardana no mori?
No tinc la solució, però estic segur que perdurarà molt de temps.
I individualment?
No hi ha grans possibilitats. Millorar cada dia les coses que ja es fan. Per exemple, l’aplec a la plaça, millor ambient que en l’anterior ubicació.
L’Associació del Llibre de la Festa Major va contractar un concert de sardanes per commemorar els aniversaris de Vicenç Bou, Joaquim Vallespir i Pere Rigau.
Va ser un acte molt bonic. Vàrem poder escoltar sardanes de Vicenç Bou, Quimet Vallespir, Pere Rigau i també d’altres compositors locals i vinculats a Torroella. La sardana Torroella 1884 la vaig dedicar als Montgrins amb motiu dels actes de celebració del seu 125è aniversari. Personalment, crec que els millors mitjans de difusió de Torroella són el Llibre de la Festa Major i emporion. Estic preparant un article per al Llibre de la Festa Major per donar a conèixer el que s’està fent al Museu de la Mediterrània, com comentava anteriorment.
Quan va renéixer la sardana, va ser quan es va prohibir!
La sardana va estretament lligada amb la Renaixença, amb la dictadura de Primo de Rivera i amb la de Franco, i amb la seva mort, amb la transició del 75 i l’estatut autonomia.
No siguem pessimistes.Què podrien fer personalment la cobla, la música catalana, el nostre país?
Tenim possibilitats, tota la vida que sento que s’acaba la sardana. I segueix! Mundialment és difícil competir amb el flamenc, que ajunta tantes coses d’èxit aclaparador. La música celta. La tarantel·la italiana, més festiva. La sardana també és una dansa, però més difícil de ballar. El mercat de fora no demana el producte que nosaltres tenim.
Missatge positiu.
Tenim una dansa particular, una formació, la cobla, que té una riquesa instrumental única, que no la trobes enlloc. Cent cinquanta anys de música escrita ningú no la té. L’assistència a les ballades ha baixat, sí, però no hem de ser pessimistes. Hem de seguir i treballar.
Moltes gràcies.
