Europa no ha de badar
Al’entorn de la II Jornada de Política Internacional que s’ha celebrat recentment a Torroella de Montgrí, es varen tractar diferents consideracions a tenir en compte sobre el futur de planeta, que era el títol de la Jornada. Després de l’obertura per part de l’Antoni Roviras, director de l’emblemàtic espai Can Quintana-Museu de la Mediterrània, es va debatre sobre l’evolució del món des del punt de vista de la sostenibilitat, del canvi climàtic o de la situació de les fonts d’energia. Martí Anglada, Ramon Rovira, Josep Calbó i Josep Martinoy, varen aportar informacions interessants que ens mostren un món canviant i necessitat de donar un cop de timó amb la finalitat de trobar les fórmules que facin possible la reacció cap a la sostenibilitat, les quals superen l’àmbit d’un estat i requereixen una intervenció i entesa de caire mundial. Així, la participació de les organitzacions internacionals és fa imprescindible i és en aquest entorn que la Unió Europea hi pot jugar un paper important. Hi som a temps, però no val a badar, pel propi interès de la humanitat.
En l’àmbit més estricament polític, Joaquim Llimona, Francina Esteve, Francesc Morata i qui escriu aquestes ratlles, varen debatre sobre la geoestratègia política mundial, Inexorablement varen prendre protagonisme el paper dels estats emergents, La Xina i l’Índia, preveient, per d’aquí a no masses anys, l’hegemonia dels dos estats asiàtics, que ara ja han presentat les seves credencials pel que fa a l’economia i la política mundial, fet que afectarà a la capacitat d’influència de la Unió Europea en el seu conjunt i dels estats membres en particular. La Xina i l’Índia junts avui ja tenen el 40% de la població mundial i creixen de l’ordre del 10% anual i amb importants increments també en el marc de la política de defensa, fet que els hi donarà una capacitat d’influir i d’actuar en qualsevol conflicte internacional, que avui no tenen, ja que, tot i la seva capacitat, no passen de ser potències regionals. Una dada significativa que dóna visibilitat i futur al que he comentat, és que cada any surten d’aquests dos estats 6 milions de llicenciats universitaris, una Catalunya entera, dels quals mig milió són enginyers.
Naturalment, amb aquest escenari, és evident que Europa, la Unió Europea, s’ha d’espavilar i posar-se les piles per desenvolupar les polítiques d’interior, com la que fa referència a la immigració i l’energia, entre d’altres i també la política exterior de seguretat i defensa, que li ha de donar capacitat d’influir i de defensa dels interessos dels ciutadans europeus. El temps juga en contra d’Europa i la veritat és que en els darrers anys, tampoc hem donat una sensació de rapidesa en la presa de decisions.
Finalment, abans de la cloenda per part de Joan Margall, alcalde de Torroella, en Lluis Falgàs va fer una síntesi acurada del que havia donat de sí la Jornada, que va resumir amb una frase que, al meu entendre, mostra perfectament el sentit del debat i la realitat d’Europa i del món: Estem be, però no anem be!.
