És sabut que la Unió Europa no es caracteritza per la rapidesa en la presa de decisions, més aviat al contrari. De fet, és comprensible si ens atenem al complex entramat institucional i a la voluntat i necessitat de consens entre els vint-i-vuit estats membres. No passa res si el món en general, els estats importants, l’economia i la societat estan sense conflictes com, posem per cas, passava en els anys vuitanta. Sí que es nota la lentitud en la presa de decisions i, sovint, la falta de consens en el si de la UE, quan hi ha situacions de conflicte, crisi econòmica i alteracions socials, com ja fa temps que succeeix. A patir de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, va començar a canviar l’escenari polític d’Europa, basat, fins llavors, en l’equilibri de la guerra freda. És probable que la UE i Occident en general no interpretessin correctament el que la desmembrament de l’imperi soviètic representava per a les elits i la societat russa.
Després va venir la guerra de Iugoslàvia. Entretant, la UE mirava d’adaptar-se a la política que li marcava la realitat i així es va fer el tractat de Maastricht (1992), Amsterdam (1997), Niça (2000) i Lisboa (2009), però els canvis que permetien els nous tractats no han portat la solució que necessita la UE per fer front als desafiaments globals d’avui en dia, també per la manca de voluntat política i incapacitat de consensuar posicions entre els vint-i-vuit, prevalent sovint els interessos particulars als generals. I així estem avui, amb manca de resposta a la guerra d’Ucraïna (potser hi va haver un error de càlcul al subestimar la capacitat de Rússia, energia inclosa, que fa temps que està demanant ser un actor). I pel que fa al conflicte de l’Orient Mitjà, centrat ara en l’Estat Islàmic, cal recordar el desastre de la intervenció i guerra d’Iraq, amb desacord en el si de la UE, que ha portat més problemes que solucions. En aquest conflicte sembla que la UE no hi té una resposta conjunta i els estats membre van dient la seva, en funció dels interessos i de les pors.
Altres aspectes que requereixen una UE forta són la gestió conjunta de la immigració i de l’energia i, naturalment, també de la sortida de la crisi, en la qual també hi ha posicions divergents (polítiques d’austeritat o de creixement) i, per acabar, la UE també hauria de donar cabuda a les realitats nacionals que volen ser un estat, com és el cas d’Escòcia i Catalunya, que de ben segur donarien més cohesió, fortalesa i democràcia a la UE. Així les coses, la realitat ens mostra un món en canvis constants i es constata que l’economia i els canvis socials van molt més ràpids que la política, que la maquinària dels estats, i aquest fet encara es nota més en el cas de la UE. Així, davant aquesta crua realitat, i tenint en compte que la millor opció és anar junts, cal adaptar les institucions i els procediments de la UE a la realitat del món, apostant per l’agilitat a l’hora de decidir i per la democràcia a l’hora d’elegir.
