escòciaL’històric referèndum sobre la independència d’Escòcia del Regne Unit, del 18 de setembre del 2014, va acabar amb el triomf dels unionistes (55,3% a favor del no i 44,7% a favor de la secessió).
Les causes de la victòria dels partidaris de mantenir-se junts amb anglesos, gal·lesos i irlandesos del nord són diverses i han estat ja força analitzades. En plena crisi econòmica, molts escocesos han preferit quedar-se on eren per a garantir el cobrament de pensions, l’accés a la sanitat pública i la por que, mentre la resta del Regne Unit medita sortir de la Unió Europea, Escòcia s’hauria vist obligada a bolcar-se cap a les institucions europees. La campanya del better together (millor junts) ha estat molt efectiva i s’ha basat en la por del trencament de la situació actual. És allò de millor boig conegut…
En la independència dels estats, però, hi ha sempre un component estratègic internacional que la facilita o dificulta. Recorden que Alemanya va donar suport a la independència d’Eslovènia i de Croàcia quan encara eren en ple conflicte bèl·lic en la guerra de Iugoslàvia a principis dels anys noranta del segle XX? Si agafen un mapa i miren quina és la ruta més curta pels alemanys cap al Mediterrani, veuran que inclou aquests països. Era de calaix que els alemanys apostessin per la independència d’eslovens i croats perquè es garantien uns socis estratègics cap al sud.
Catalunya no té geoestratègicament un aliat tan clar, però tampoc es pot descartar cert interès d’algunes potències per tenir un bon soci a l’oest del Mediterrani. Els mateixos alemanys, per exemple, tenen un 55% de les seves empreses a la península Ibèrica situades entre Tarragona i Barcelona. Tot i els discursos de la cancellera, Angela Merkel, empesa pel govern espanyol a pronunciar-se en contra del procés pel dret a decidir, als alemanys estratègicament els deu ser força igual que les coses es quedin com estan o que Catalunya sigui un nou estat, entre d’altres coses perquè és contribuent net cap a la UE; o sigui, dóna més diners a Europa dels que en rep, mentre que el conjunt de l’Estat espanyol és deficitari.
A l’Europa occidental, però, no es poden entendre moviments geoestratègics sense analitzar el paper dels Estats Units. L’exemple d’Escòcia és molt clar i està poc explicat. Quan els escocesos van iniciar el procés pel referèndum sobiranista no només hi va haver preocupació en el govern britànic, sinó que el Departament de Defensa dels EUA va encendre totes les alarmes. La raó d’això és que, d’entrada, els nord-americans haurien “perdut” l’estratègica base naval de Clyde, coneguda com a HMS Neptune, que inclou el port de Faslane. Les últimes dècades els britànics s’han convertit en els socis bèl·lics de referència dels EUA, no hi ha conflicte en el qual no vagin junts. I ara ens trobem en un moment especialment delicat pel que fa a focus de tensió mundial, com la crisi d’Ucraïna o la lluita contra l’Estat Islàmic, que ha portat els nord-americans a liderar una coalició per a bombardejar les bases d’ISIS tant a l’Iraq com a Síria.
Clyde és una de les tres bases que acullen els submarins nuclears britànics equipats amb míssils Trident de càrrega atòmica. Aquestes instal·lacions navals, però, acullen també un centre de servei de submarins nord-americans de la classe Ohio, els més moderns que tenen, actua com a seu de la marina dels EUA a l’est de l’Atlàntic Nord i és un centre de comunicació i seguiment de les seves naus. Si mai hi ha mundialment un conflicte nuclear, els submarins Ohio hi jugaran un dels papers principals perquè són pràcticament indetectables i els comandants d’aquestes naus, farcides de bombes atòmiques, tenen tota la llibertat per prendre les seves pròpies decisions.
Segons la revista Foreing Policy, el Regne Unit té quatre submarins amb base a Clyde que estan constantment en patrulles de combat. La Royal Navy hauria d’haver reubicat aquestes naus en cas que Escòcia hagués optat per la independència. Però el port de Faslane és encara més vital per als nord-americans, ja que els proporciona accés al mar del Nord i a l’Àrtic, i ara per ara, els EUA no tenen cap alternativa perquè faci de base dels seus submarins nuclears en aquesta zona. Una Escòcia independent suposava per als britànics una depesa militar enorme, però per als nord-americans un problema irresoluble, que els complicava enormement la seva pressió sobre Rússia. El millor junts del govern britànic també es pot aplicar mirant cap als EUA. El pressupost militar dels Estats Units és superior a les cinc grans potències juntes que el segueixen en el rànquing de despesa militar. Així que el govern de Washington, després del NO escocès, respira ara molt més tranquil.
