Les recents eleccions al Parlament Europeu varen donar uns senyals que haurien de fer reaccionar els polítics. Em refereixo al significatiu nombre de ciutadans que varen votar i, per tant, donar escons, a partits euroescèptics o antieuropeistes i també a altres opcions que representen el descontentament de com es construeix la UE, o que són crítiques amb la política en general, o que qüestionen com es gestiona la sortida de la crisi, o els privilegis d’uns i la marginació d’uns altres. No calen anàlisis profundes, si a més tenim en compte l’alt grau d’abstenció, per veure que hi ha un percentatge significatiu de la societat europea que no està d’acord amb com es fan les coses. Així, sembla evident que d’una lectura acurada dels resultats de les eleccions europees, n’haurien de sortir accions concretes que donessin resposta al desengany ciutadà. En part, els mandataris, europeus i estatals, n’han fet cas. Així tenim que el futur president de la Comissió Europea serà un dels candidats que presentaven les formacions polítiques a les eleccions i també, en clau estatal, veiem a França un canvi de govern amb accions concretes, algunes d’elles per apaivagar la força del Front Nacional, o en el Regne Unit, el terratrèmol polític que va ocasionar la victòria del partit anti europeu UKIP i el recent canvi de ministres del govern Cameron cap a opcions menys europeistes.
Però això no es suficient i menys encara després del que ha passat en el darrer Consell Europeu a Brussel·les, en el qual s’havien de consensuar tres càrrecs importants: el president del Consell Europeu, l’Alt Representant per a la Política Exterior i el president de l’Eurogrup. En aquest escenari destaquen dues mancances d’ètica democràtica. Una és la pròpia dinàmica de consensuar, per no dir repartir, aquests càrrecs, que obeeix als interessos i pressions de cada estat, opció que diu molt poc en favor de la democràcia i que envia a la ciutadania una imatge de poca transparència, d’interessos i de gestionar la política sense fer prevaldre l’ interès general. I per altra part, el resultat concret de la cimera, ja que ha acabat sense acord, per tant, deixant l’assignació d’aquests càrrecs per final d’agost, però, a més, donant una imatge de falta de consens, que va més enllà del nomenament concretsdels càrrecs, ja que transmet un joc d’interessos i una falta de transparència que segur que dificultaran accions i decisions posteriors.
En el moment que ens trobem de crisi econòmica i de reivindicació de la ciutadania, els polítics haurien d’estar a l’altura i gestionar amb més democràcia, més transparència, tenint en compte i informant a la ciutadania i, en clau europeua, apostar per polítiques comunes en immigració i energia, amb propostes de creixement per sortir de la crisi i també amb reconeixement de les realitats nacionals en el sí de la UE, perquè si no es fa així, cada vegada hi haurà més euroescèptics i antieuropeistes, que ens podrien fer retrocedir a l’Europa dels estats, dels nacionalismes estatals, que tant mal varen fer a Europa. Encara hi som a temps, però cal apostar per una Unió Europa, amb les premisses que he descrit, forta i unida en la diversitat.
