L’abril passat, Obama i Medvédev signaven a Praga un nou acord Start en el qual es comprometien a reduir els respectius arsenals nuclears en un 30%, fet que hauria de permetre l’eliminació de molts caps nuclears fins a situar-los com a màxim a 1.550 per estat; tot i així, el que encara quedaria en mans de les dues potències podria destruir tot el planeta. Aquest acord ha sigut aprovat pel Senat dels EUA i, dies després, per la Duma, el Parlament rus, de manera que s’està en condicions de començar a concretar detalls, tasca gens fàcil per la diversitat de materials i per la seguretat militar que hi ha entre tots dos estats, però el camí està marcat i és d’esperar que s’anirà avançant. De fet, l’acord, que és molt important pel volum que representa, no afecta frontalment la capacitat militar de tots dos estats, ja que tant els EUA com Rússia tenen el 90% dels caps nuclears que hi ha al món, cosa que significa que els pocs estats amb capacitat nuclear, com són el Regne Unit, França, l’Índia, la Xina o Israel, estan molt per sota de la capacitat de tots dos colossos.
Sigui com sigui, l’acord és una bona notícia, i més encara la bona voluntat dels mandataris, un dels quals, Obama, va expressar, ja fa temps al Caire, la seva idea d’un món sense armes nuclears; bona iniciativa per a un discurs, però, malauradament, del tot impensable en el món de realisme polític i militar. I en aquest escenari, França expressa la seva desconfiança en l’acord en la línia que no l’afecti la seva capacitat nuclear, que no l’obliguin també a una reducció de la seva force de frappe. La veritat és que, des d’una visió europea i mundial, la posició de França no deixa de ser testimonial, ja que, tot i sent important la seva capacitat, si la comparem amb les dels EUA o de Rússia, és molt inferior. De fet, més li valdria a França apostar pel desarmament nuclear internacional, i donar suport al recent acord Start i concentrar les seves forces i capacitat militar a trobar sinergies a Europa, com ja ha començat a fer amb un acord amb el Regne Unit. La força militar d’aquests dos estats importants de la Unió Europea, França i el Regne Unit, s’ha de forjar a partir de la unió i la sinergia de les seves forces militars, i s’hi han d’afegir les altres dels estats europeus, amb l’objectiu de consolidar una autèntica capacitat defensiva i militar europea, una veritable política de seguretat i defensa europea, que sigui capaç de ser influent en el món i de tenir capacitat de forçar els estats poderosos a aprofundir en el desarmament general i en el nuclear. I és en aquest escenari que s’estarà en condicions d’impulsar els valors de la UE, com el multilateralisme, la solució pacífica dels conflictes, la democràcia, la tolerància, el respecte a les minories i també de defensar els interessos i la llibertat dels ciutadans europeus.
