Les Illes de Calvino

Era un hivern gris, com solen ser els hiverns en ciutats allunyades i fredes. En aquella època, no tenia massa temps lliure. Els matins treballava, o ho feia veure, en un centre científic de recerca i a la tarda, anava a cases de barris populars a fer classes particulars per menys de deu euros l’hora. Del primer, no cobrava ni un cèntim i del segon, a penes em donava per viure. Per tant, el meu entreteniment es reduïa a la nit dels dimecres -el dia de l’espectador al cinema del centre- i el dijous a la tarda, quan l’aula de cine universitària projectava rareses per només dos euros i mig. La resta d’estones lliures, que no eren massa, passejava i visitava les diferents biblioteques de la ciutat. En una d’aquestes, la més allunyada d’on vivia, hi vaig descobrir una nota penjada del taulell d’anuncis. Resava, més o menys, així: “Busco gent que li agradi la poesia”. Estava escrita amb un retolador verd i hi tenia un cor dibuixat, juntament amb un telèfon i un correu. No sé per quin estrany motiu, em vaig sentir cridat per aquella enigmàtica invitació.

Vaig decidir escriure-hi un correu. Per telèfon em semblava agosarat. Vaig intuir, pel tipus de lletra i el cor, que es tractava d’una dona i no volia semblar-li el tipus d’home que buscava qui sap què. A més, per aquella època, no tenia cap ganes de lligar amb ningú. L’anònim va acabar sent, efectivament, una dona. Em va escriure el dia després. Em va dir que hi havia un altre noi que li havia escrit, un estudiant. Ens va proposar quedar en un bar cèntric, però apartat. El típic bar on hi sona música clàssica i que, per res del món, se m’ hagués acudit entrar-hi abans. Primer va arribar ell. Després ella. Va ser estrany, però agradable. No ens coneixíem, però per una estranya raó érem allà, reunits en un mateix lloc, per pròpia voluntat. Vam parlar, precisament d’això. Ella acabava d’arribar a la ciutat i no coneixia ningú. Ell tenia ganes de provar coses noves i la poesia no l’havia tastat mai. I Jo… Bé, jo no vaig saber què respondre. Vam seguir quedant tots tres, cada dimarts, fins que el noi va desaparèixer. Ens vam fer amics. Ella i jo. I vam seguir quedant en aquell bar. Poc a poc, ens vam conèixer bé. Un dia, mentre ens llegíem fragments de poesia pròpia i d’altri, ella va dir:

«Hi ha un infern pels vius, existeix ja aquí, l’habitem cada dia. Dues maneres hi ha de no patir-lo. La primera és acceptar l’infern i convertir-te en part d’aquest. Això ho fa la majoria de persones. La segona és perillosa i exigeix un aprenentatge continuat: buscar i reconèixer, qui i què, no és infern, fer-lo durar i donar-li espai».

Era una frase d’un tal Italo Calvino, em va dir. Jo li vaig dir que, de ser certa aquella frase, creia que ella i aquelles trobades em salvaven de l’infern. Com si fos una illa, enmig d’un naufragi. Ella va somriure, com afalagada, i em va tornar l’afalac. Acte seguit vam passar a parlar dels nostres inferns particulars. Ella d’un passat del qual fugia i jo, d’un present del qual no m’atrevia a fugir. I és que la recerca científica, de prop, és precària, i fa proliferar, entorn seu, un estol d’individus capaços de tot, ja siguin amenaces o tripijocs que els serveixin per prosperar entre tanta immundícia.

«Així és la vida», em va dir el meu pare. «És matar o morir». «O mates o et maten». Tot això també m’ho va dir, un cop, un vell que se’m va asseure al costat, quan m’explicava com va sobreviure a la guerra d’Ifni. Però el meu pare no n’havia patit cap guerra, ni falta que feia. M’ho va dir un dia, anant en cotxe, quan feia poc que havia hagut d’abandonar aquella ciutat on vaig conèixer la noia, fastiguejat d’estar sense diners ni futur. «Tu creus -va insistir- que la gent és bona». «I la gent ho és, en certa manera», va afegir. «Però, probablement, només podràs confiar en la teva mare i en mi», va concloure. Per posar un exemple de tot això, va posar el meu, i els dos anys que m’havia passat treballant gratis per un centre de recerca científica, sense ni tan sols un agraïment, martiritzat per becaris sense escrúpols i uns tutors que, com fan Gigí i Gogó a tot esperant Godot, em donaven esperances per una beca que sabien que no arribaria mai.

La veritat sempre sembla més crua en la boca d’un altre, però no vaig saber donar-li la raó. De seguida vaig entendre que acceptar allò era una invitació a l’infern del qual parlava la meva amiga, a través de Calvino. «Sí, hi ha gent que s’ha portat malament amb mi», li vaig dir. I sí, era un infern, però no podia acceptar que tothom fos igual. Ell, en comptes d’enfadar-se per portar-li la contrària, com sovint passava, va somriure i va callar, com si en el fons sabés que jo tenia raó. Una veritat que, per alguna raó, era millor no confessar. I és que el meu pare ja ho tenia això. Mai explicava el que pensava, sinó el que ell creia que havia de pensar o dir-me.

Ara ja han passat quasi tres anys de tot això i el meu pare va morir de càncer. La veritat és que no sé per què estic escrivint aquestes coses. De fet, les coses han canviat molt. La meva amiga també va deixar la ciutat i se’n va anar a viure en un poblet reconstruït del Pirineu navarrès, on creia que hi havia una illa gegant. Fa poc la vaig visitar i em va semblar que allà dalt també hi havia tant d’infern com aquí baix. Però ella és feliç i jo me n’ alegro. En canvi, jo encara estic al poble. Aquí, a Torroella. He passat feines i feinetes. Estic bé. I aquella vida que portava en aquella ciutat és un mal record del passat. Però, inevitablement, quan conec algú no puc deixar de pensar en la noia i el meu pare. En Calvino i el vell d’Ifni. En com alguns busquen mossegar i d’altres, evitar que els mosseguin. O, potser, tots fem les dues coses al mateix temps.

I tanmateix, entremig d’aquest mar de boques i dents, hi resisteixen illes. Les illes de Calvino. N’hi ha poques, però arreu. Persones que fan del món un lloc menys agressiu. Més senzill. No es tracta d’una bondat perfecta, sinó d’una bondat contradictòria, erràtica o, fins i tot, inevitable. N’hi pot haver allà on treballes, sobre un escenari o, fins i tot, en els llocs més desagradables del món. S’ha d’estar atent. I és que, com li passa a la meva amiga, no sembla que els trobis allà on esperes. En ocasions, els camins que ens condueixen a aquestes persones són rocambolescos, com la manera com vaig conèixer la meva amiga. Però també la manera com vaig redescobrir el meu pare. Una illa on, sense saber-ho, desembarcava més sovint del que pensava.

Era un hivern gris, com solen ser els hiverns al poble. En aquella època no tenia massa temps lliure, però l’havia de buscar, per visitar el meu pare a l’hospital. Quan arribava somreia i jo també, de veure’l somrient a pesar de tot. Un pare que, com jo, es mirava aquell braç seu, botit i gotejant, com si procurés entendre què tenia a veure un càncer d’esòfag amb tot allò. Amb tot això. Amb aquest relat. Amb una de les illes de Calvino, que avui enyoro.