Durant la dècada dels setanta del segle passat, un llibreter britànic anomenat Richard Booth va tenir la idea de convertir Hay-on-Wye, un poble decadent del País de Gal·les, en un centre de llibreries de segona mà, això que actualment en diem una vila (o un municipi) de llibres. Booth pensava que l’obertura de llibreries de segona mà en aquell poble gal·lès hi podia atreure visitants i reanimar la seva economia, que prou falta feia. Així doncs, l’any 1977 Richard Booth proclamà Hay-on-Wye un “regne independent”, i ell mateix esdevingué en Ricard Cor del Llibre; per si això no fos prou, tot imitant l’emperador romà Cal·lígula, Booth nomenà el seu cavall primer ministre d’aquell regne lil·liputenc. Però que ningú pensi que Richard Booth s’havia begut l’enteniment. Ni de bon tros. Només volia que els mitjans de comunicació parlessin d’ell i de la seva original iniciativa. Així funciona el món actual: si et comportes com una persona normal, és difícil que parlin de tu i dels teus projectes.
La idea de Richard Booth rutllà i aviat s’estengué per Gran Bretanya. A Escòcia, l’any 2001, Shaun Bythell comprà la llibreria de segona mà més gran de tot el país -conté més de 100.000 volums-, ubicada en un bell edifici d’estil georgià de Wigtown. El 2017 publicà un diari (Diari d’un llibreter) que l’Editorial Viena publicà fa poc, en el qual explica mil anècdotes de l’ofici, moltes de les quals et fan pixar de riure. Conta que una vegada un membre d’un club de lectura li demanà un llibre escrit per un tal Dràcula!
Els bons llibreters han de saber assessorar els clients, però també corregir-los quan s’equivoquen -dir-los, posem per cas, que George Elliott era una dona i no un home, o que la Divina comèdia de comèdia no en té res. I això li passa sovint a Shaun Bythell. Si a un llibreter un client despistat li pregunta si té El capital de Grouxo Marx, haurà d’explicar-li (tal vegada fent un esforç per no esclafir a riure) que aquesta obra l’escriví Karl Marx i no l’histriònic actor nord-americà d’enorme bigoti pintat. Malauradament, els llibreters cultes no abunden, més aviat són l’excepció. Hi ha llibreters que de la mateixa manera que venen llibres podrien vendre xurros o mòbils. Per a aquests, els millors llibres són sempre els que es venen més. Com per als editors, naturalment. Com va escriure ja fa temps l’erudit britànic Thomas Fuller, “la cultura ha progressat gràcies sobretot als llibres que han produït pèrdues als seus editors”. Per això són tan poques les empreses editorials que avui dia gosen publicar poesia o assaig, gèneres literaris amb escassa demanda. Els editors van a la segura. No volen agafar-se els dits.
Però en les anotacions del diari de Bythell no tot és humor. També s’hi entreveuen els temors de l’autor sobre el futur del llibre imprès. Per als amants dels llibres no és una bona notícia saber que els llibreters de vell compren llibres a pes, però no tenim més remei que acceptar que, des de la invenció de la impremta, el llibre és un producte industrial més, el primer que s’abaratí amb la ràpida multiplicació. Queden molt lluny els temps en què els llibres es copiaven pacientment a l’scriptorium dels monestirs i es trigava setmanes, mesos a acabar-los. També sorprèn que, malgrat els baixíssims preus de molts dels llibres que es poden trobar en les llibreries de vell, hi hagi clients que regategin. Hom diria que per a algunes persones la cultura ha de ser gratuïta, o quasi. Bé han de viure d’alguna cosa, els llibreters! I, abans d’ells, els distribuïdors, impressors, correctors, traductors i editors. Els autors generalment ja tenen altres fonts d’ingressos, la qual cosa no vol dir que no tinguin dret a fer alguns diners amb les seves publicacions. Escriure és una de les poques coses que actualment se segueixen fent fonamentalment per amor a l’art.
La llavor sembrada per Richard Booth el 1977 fructificà. Avui dia hi ha viles de llibres arreu d’Europa. En general es troben al cor de regions turístiques molt visitades pel seu patrimoni natural o cultural. A França n’hi ha vuit. Un Municipi (o Vila) del Llibre sol ser una vila o poble gran. La primera s’obrí a Bécherel, Bretanya, el 1989. La més propera a casa nostra és Montolieu, un bellíssim poble situat a uns vint quilòmetres de Carcassona, en ple País Càtar -així es coneix turísticament la regió-. Montolieu és un Village du Livre des de 1990, però en els darrers deu anys també els artistes han ocupat els carrers i places de la localitat.
A més d’establiments on venen llibres d’ocasió i de segona mà, en aquestes viles s’hi troben enquadernadors, gravadors, dauradors, il·luminadors, fabricants de paper, premses artesanals, editors… S’hi poden trobar fins i tot amanuenses que t’escriuen el nom amb lletres gòtiques, o tot un text breu, en un suport que figura que és pergamí, com faria un copista medieval. Són viles on es respira cultura. Els lletraferits s’hi troben com el peix a l’aigua. S’hi poden passar hores i hores. Si en una llibreria sempre s’hi aprèn quelcom, imagineu-vos en una vila de llibres!
Des del desembre de l’any passat a Catalunya també tenim un Municipi del Llibre a Calonge, avalat per l’Ajuntament. És el primer del país. En el nucli urbà d’aquesta vila del Baix Empordà hi ha set llibreries especialitzades en temes diferents: llibre infantil, còmics, espiritualitat, viatges… L’Ajuntament ha concedit incentius fiscals als llibreters de la vila. Calonge és una població petita, d’uns 10.000 mil habitants. Però a l’estiu són molts més, la major part concentrats a Sant Antoni. Gairebé a tret de pedra del turisme de platja, sorprèn trobar-hi una vila amb set llibreries. Que els propietaris d’aquests establiments tinguin molta sort. Tot el que es faci a favor del llibre serà poc en un món en què els profetes de l’Apocalipsi anuncien a so de bombos i platerets des de fa anys la fi de la lectura impresa.
