A les passades eleccions del 10 de novembre, Vox, un partit d’ultradreta, es va convertir en la tercera força del Congrés de Diputats i es va col·locar en una posició comparable als nivells corresponents a partits ultradretans d’altres països europeus. Encara que a algú li resulti difícil de creure, va passar de 26 a 52 diputats, duplicant així els que tenia sis mesos abans. A aquest ascens hi van ajudar els vots ultres amb els quals van aconseguir governar Andalusia, Madrid i Murcia. La majoria no eren vots vinguts de nou, sinó que sempre havien estat amagats dins del PP i darrerament també a Ciutadans. Hom podia pensar i es deia que a l’Estat Espanyol no hi havia ultradreta. Fals, sempre n’hi ha hagut, però estava amagada dins del PP.
Des de fa uns anys a Europa hi ha la disjuntiva a debatre què han de fer: compartir el poder amb l’extrema dreta o establir acords entre els altres partits per tal d’evitar que aquesta pugui entrar a formar govern.
A Alemanya, Alternativa per Alemanya (AfD) va entrar al Parlament amb un 12,6 % dels vots i es va convertir en la tercera força del Bundestag. En aquest país conservadors i socialdemòcrates van establir una gran coalició que governa i evita qualsevol protagonisme de l’extrema dreta. El partit d’Angela Merkel (CDU) va aprovar en el seu congrés de fa un any una moció en la qual s’exclou qualsevol tipus de cooperació amb el partit ultradretà i així en la pràctica els seus diputats treuen a relluir aquest acord amb intervencions com la del secretari general del partit conservador que va denunciar: “AfD sembra l’odi i tracta de dividir el nostre país. Aquesta decisió del congrés federal del partit és vinculant per a tots”. Tot i això, a la RFA apareixen possibles líders populistes que atreuen sectors de la societat, moltes vegades els menys afavorits, que fa difícil preveure fins quan es podrà evitar que perduri aquesta situació.
També a França, on l’extrema dreta del clan Le Pen ha anat guanyant punts des de fa uns quaranta anys, s’ha establert un cordó sanitari denominat Front republicà, que malgrat les diferències entre els partits que l’integren aconsegueixen posar-se d’acord en la defensa dels valors democràtics de la república. Hi ajuda el fet que les eleccions es fan a dues voltes i és a la segona quan apareix aquesta unió per fer difícil la victòria del sector ultradretà. A la segona volta, ja sigui en eleccions locals, regionals, nacionals o presidencials, quan s’entreveu finalista un candidat del Reagrupament Nacional (RN), la resta de partits hi voten en contra. Això explica que dels 36.000 municipis francesos, només 14 són governats per l’extrema dreta.
A Itàlia no hi ha cap acord que asseguri frenar la possible victòria dels grups ultradretans. La Lliga i Fratelli di Itàlia, les dues formacions que es consideren situades en aquesta línia, són dues de les formacions més antigues del país, amb una llarga trajectòria a les institucions. Avui s’estima que poden abastar el 40 % dels vots. La Lliga, el partit que presideix Mateo Salvini i que lidera la coalició de dretes, governa a 12 de les 20 regions del país, i va sorgir de la Liga Norte, una proposta d’Umberto Bossi que va advocar per la independència de la Padània, un territori que abasta una extensa zona al nord del riu PO.
Frateli di Itàlia és un partit nascut de restes de grups postfeixistes apareguts després de la guerra, que es varen reagrupar com a Moviment Social Italià (MSI) encapçalat per Giorgio Almirante a finals dels anys seixanta que clarament es proclamava seguidor del feixisme italià de Benito Mussolini. A Itàlia no ha sorgit encara cap acord unificador dels partits defensors del que entenem sistema democràtic per aïllar aquests moviments clarament feixistes.
A Àustria també un partit d’extrema dreta s’ha situat al parlament com a tercera força, sense que la resta de partits hagin reaccionat, tot i que el Partit de la Llibertat (FPO, en les seves sigles en alemany) no ha amagat mai que ha acollit antics nazis a les seves files i que hagin aparegut en contra seu cassos de corrupció, d’antisemitisme i racisme que s’han fet públics i han estat condemnats pels tribunals sense que la reacció hagi passat d’aquí.
Europa es troba amb una situació progressivament perillosa per garantir la defensa dels valors democràtics que hauria de defensar. Partits italians, alemanys, austríacs, també francesos, suecs i noruecs ocults sota proclames populistes no s’amaguen de guanyar adeptes sense renunciar als demoníacs valors que els van portar a desencadenar la major tragèdia de la història de la humanitat, la Segona Guerra Mundial, i a Espanya quaranta anys de negrosa i criminal dictadura. Obviar aquest fets és molt perillós. S’ha de mantenir en la memòria de la gent el fet que només d’ells depèn que una tragèdia així es torni a repetir. Només les persones van poder provocar-la i només les persones són capaces d’evitar-la.
Qualsevol consentiment, apropament directe o indirecte amb els partits que no reconeixen la seva responsabilitat en aquesta tragèdia s’han d’evitar i ara a Catalunya, on ha aparegut l’amenaça de Vox, un partit que clarament defensa valors d’extrema dreta, en tenim una responsabilitat. Ens cal denunciar el que són, el que han fet i el que podrien tornar fer i crear aliances per tal de tancar-los la porta i aïllar-los.
