Pertanyo a una generació que, generalment, veia que el terme “Pàtria” era una mena de monopoli dels vencedors de la Guerra Civil espanyola, a més de la llegenda de les portes d’entrada de les casernes de la Guàrdia Civil, “Todo por la patria”. Lo del patriotisme, l’altre, tenia més a veure amb capítols exemplars de la nostra història, com els setges de Saragossa, Girona o l’ assetjament de Sant Sebastià i era també la proclama general en els processos d’emancipació de les colònies respecte a les metròpolis, Visca la pàtria!
L’ús del terme pàtria entre aquells joves dels anys setanta resultava sospitós i per això estigmatitzava. Era almenys això el que hem viscut a Espanya, en què la pàtria espanyola, la bandera i el seu himne creen encara més conflictes que solucions. I no crec que canviï, ni tampoc em sembla que sigui tan dramàtic.
Però lo de la Pàtria està reapareixent tímidament amb nova empenta, aquests que sorgeixen com a alternativa als sistemes polítics que fracassen o travessen moments de debilitat.
Encara no hem acabat de pair la victòria de Donald Trump, construïda sobre la nostàlgia d’una Amèrica del Nord en blanc i negre, que ha omplert els pulmons patriòtics dels seus votants mentre culpabilitzava de gairebé tot a la globalització i al liberalisme econòmic, quan veiem que Pablo Iglesias, el nostre, defensa que per a ell la pàtria és “la seva gent”.
Sí, la pàtria a l’altre costat de l’Atlàntic, en el país de David Crockett, pot estar en un futur per sobre de pactes i aliances que semblaven intocables. I també aquí, per definir moviments de persones desemparades, provocant emocions electritzants que podrien recordar les que s’aprecien en els oprimits de Els Miserables. I molts exemples més que, diuen, aniran arribant ben aviat.
Però quan acabes de llegir “Patria” de Fernando Aramburu, les emocions patriòtiques no són en blanc i negre, ni es sustenten en nostàlgies de conveniència, ni descriuen pasturatges emocionals. Lo d’aquesta gran novel·la és real, dur i porta el lector, sense contemplacions, al drama del terrorisme basc en els seus últims capil·lars. No, no va d’herois i la ficció et trasllada a dues famílies unides i separades per ETA.
Aramburu, com ja va fer en “Los peces de la amargura” i “Los años lentos”, et porta a les darreres conseqüències del problema terrorista basc, al que passa a les cases de Bittori i Miren, en què han viscut la víctima i el terrorista i en què sap descriure amb ploma gran i enorme sensibilitat, fins on arriben l’odi, el rancor, la por i la mala consciència.
I tot arrenca quan la banda terrorista anuncia que deixa les armes i els assassinats per l’esquena, la bomba o els excessos en la lluita antiterrorista ja han acabat. Comença el dia després de la batalla, amb ferides que ja no sagnen però que resultarà difícil cicatritzar. Avui el problema és aquest, el que es deriva d’una societat que trigarà a oblidar, especialment en els escenaris no urbans, en aquests llocs en què es coneix tothom.
En acabar “Patria”, m’he preguntat si algun dia els col·legis, bascos i no bascos, ensenyaran als escolars el que varen ser més de quaranta anys de terror. I m’he dit que no, que serà impossible, no ja per la dificultat que tindran els historiadors per coincidir en el relat, sinó per la impossibilitat de mesurar en un llibre de text la transcendència humana d’aquell drama. Per això l’obra que ha escrit Aramburu – que només pot ofendre els fanàtics- és una gran aportació.
