Potser en els moments que estem vivint, treure el tema de la mort no és el més adient; m’ha motivat a fer-ho la visita que vaig fer al cementiri el passat dia de difunts, i no entra en les meves intencions que aquestes quatre línies puguin fer baixar els ànims més del que ja ho estan.
El mes de novembre és, per alguna de les seves festivitats, el mes que més ens apropa i ens fa recordar la mort. La nostra tradició del dia dels difunts la marca la visita al cementiri, dipositar unes flors davant la sepultura dels nostres estimats que allà reposen, fer una breu reflexió sobre la vida i la mort, que inevitablement s’agermanarà amb els records dels qui ens van precedir i amb el sincer agraïment per tot el que al seu dia van fer per nosaltres. Altres, faran una pregària per la seva ànima o potser res de tot això, tot dependrà de la manera de ser i de les creences de cadascú. Quasi des del dia que naixem, se’ns prepara molt curosament perquè ens puguem integrar a la societat com a persones dignes i responsables, se’ns forma amb estudis per poder exercir una determinada feina, per formar una família, pel treball, per la jubilació, per la vellesa, però mai per una situació tan transcendent com és l’últim acte de la nostra vida: morir. Potser si se’ns ensenyés a estar preparats no ens trobaríem amb persones que tot i estar raonablement bé de salut, es mostren intranquil·les i neguitoses quan per llei natural veuen proper el seu inevitable traspàs.
Parlar de la mort pot resultar un tema aspre i poc agradable, perquè tal com l’entenem és un trencament radical amb el món que coneixem per entrar en un altre de tan desconegut, que ni tan sols tenim cap prova fefaent que existeixi.
Per les experiències que tots hem viscut sobre la mort, i llevat dels casos de greu malaltia on pot donar senyals que s’apropa -o de les persones que la busquen voluntàriament-, sabem que sol actuar i presentar-se amb traïdoria, sense avisar, de manera inesperada i no desitjada, tampoc sabem si ens arribarà d’una manera plàcida, traumàtica o fins i tot violenta; a totes aquestes incerteses s’hi afegeix que associem la mort amb el sofriment, i això ens neguiteja.
La mort ens aparta definitivament de les persones que més estimem, del món que vivim i dels béns materials que hem pogut acumular al llarg de la vida, uns béns que quan estem a punt de caure als seus braços ens adonarem que no serveixen de res, que els canviaríem tots per uns instants més de vida, que mai han estat nostres, que n’hem estat tan sols uns simples dipositaris i que ha arribat el moment de tornar-los.
Però el fet més transcendent que comporta la mort és l’haver de traspassar una frontera, desconeixent què trobarem a l’altre costat. Per algunes persones pot representar el compliment de la seva fe i esperança, per altres trobar-se amb el no res, i pels que no tenen les coses gaire clares, una tenebrosa incertesa.
Quasi totes les religions, quan ens parlen de la mort, solen explicar-ho com l’alliberament de l’ànima de la presó del cos, per anar a gaudir del regne de Déu en una vida espiritual plena i eterna, on no tindran cabuda ni el mal -l’infern ja no existeix- ni cap mancança ni sofriment; una qüestió, aquesta, totalment indemostrable tant pels més fervents partidaris com pels més aferrissats detractors. Pels partidaris, és qüestió d’un acte de fe acompanyat d’unes profundes creences que no admeten dubtes. Altres persones que som creients però que tenim una fe més dèbil que ens tolera tenir dubtes, després d’algunes reflexions al respecte -que tampoc sabem si són o no certes-, arribem a qüestionar-ho tot. Ens hi ajuda el veure les misèries, les injustícies i les calamitats que afecten el món i la societat, i que quasi sempre afecten les persones més febles i innocents. Segurament no arribarem mai a entendre o a interpretar correctament els designis de Déu, cosa que provoca incerteses de tot tipus i ens fa caure en una desesperança que genera dubtes per totes les situacions.
Deixant de banda els dubtes i els dilemes espirituals que pot comportar la mort, crec que sense caure en cap tipus de pessimisme, desinterès o frustració pel do de la vida i la meravella que representa, se’ns hauria de preparar per afrontar serenament aquest fet tan natural pel qual tots obligatòriament haurem de passar. Segurament ens donaria una forma de manejar i racionalitzar millor les situacions de la vida quotidiana, les ambicions desmesurades, les ànsies de poder irracionals, el mateix sentit de la vida, dels diners, de la propietat, etc., que a la fi tan sols haurien de ser instruments per millorar el món i fer-lo més just i equitatiu.
