Revista Emporion

“Màgia potàgia”

Van sortir de casa a menys cinc, amb el temps just com sempre, perquè primer ell s’havia deixat les claus del cotxe i després ella havia volgut agafar una bosseta amb quatre caramels d’eucaliptus, ja que no li agradava el gust que li quedava a la boca quan s’estava molta estona amb la boca tancada i sense parlar. Per sort, van poder aparcar just davant l’entrada.

Anaven cap a la porta, amb presses, mentre ella buscava les entrades al bolso. Ell caminava unes passes més endavant.

  • Afanya’t, que vull passar pel lavabo abans d’entrar –deia ell.
  • Podies haver pixat a casa, no et sembla? –replicava ella, mentre donava les entrades a la jove vestida de negre que amb el sensor digital les validava com a bones.
  • Són a platea. Entrin per la dreta, la segona porta, comencem en dos minuts.
  • Merci, reina –a la jove–. T’espero asseguda, espavila’t, va –a ell.
  • Que sí, que sí. Ja va!

Ella s’havia posat un dels vestits nous que s’havia guardat per a ocasions especials. No cada dia se celebren 30 anys de casats i, és més, aquesta celebració havia de ser la més especial. Feia molts mesos que estava organitzant  tots els detalls de la cita. Havia de ser una gran nit, la gran nit. Havia comprat les entrades anticipades per Internet, ja que es volia assegurar un bon lloc, i així va ser. El teatre era ple a vessar. Mentre l’esperava, va mirar a un costat i un altre, a veure si hi havia algun conegut.

Va sonar la veu en off que anunciava l’inici de l’espectacle, just quan ell s’asseia a la butaca.

  • Vols cordar-te la bragueta, si us plau! –ella, controlant tots els detalls.
  • Mira, jo també soc mag i sé fer aparèixer ocellets –bromejava ell.

I sí, la broma li va fer certa gràcia, però no li ho va demostrar.

  • Has vist que hi ha els de can Feliu? –preguntava ella.
  • A on? –mirant d’un costat a l’altre.
  • Pots dissimular una mica, si us plau? –ella.
  • Ah, sí! Ja els veig! Ei, Jordi, què tal? Anem bé?
  • T’hi has fixat? Ella s’ha posat com una foca –criticava ella.
  • Vols dir? Jo la veig igual que sempre –ell, suavitzant el tema.
  • Però pots fer el favor de dissimular una mica?
  • Ai, tu, ni que portés prismàtics!

Un fosc a l’escenari i una música ambient anunciaven l’aparició del Gran Blum, el mag de moda del moment. Apareixia vestit completament negre acompanyat d’una musa vestida de blanc. Li llançava un llençol per sobre i la noia apareixia, de sobte, vestida de vermell. Sense donar gaire temps al públic a pensar com carai s’ho havia fet, una segona musa vestida de verd apareixia a l’escenari amb un colom a cada mà. Amb el mateix llençol els embolicava, noia i coloms, i en un tres i no res d’allà apareixia la noia amb el vestit blanc i un conill a cada braç.

Ell, amb dos ulls oberts com taronges, aplaudia com un home boig incrèdul del que acabava de veure. Ella -que la màgia, diguéssim, no l’apassionava gaire-  pensava per dins com li encantaria tenir les cames d’aquella musa, vestida de blanc, que ajudava el mag.

A partir d’aquí, un truc rere un altre fins que va arribar el moment clau. Les muses van aparèixer a l’escenari amb una caixa vertical amb rodes, que van passejar per tot l’escenari perquè el públic, tant els de platea com els dels balcons, la poguessin analitzar.

El mag va demanar un voluntari. Es van encendre els llums de platea i assenyalà a ell. En un primer moment, ell mirà els del seu voltant perquè no sabia ben bé si era a ell, però sí. Ella el va empènyer pel darrere, fent-lo aixecar, mentre el mag engegava un aplaudiment que l’encoratjà cap a l’escenari. De fet, a ell, mai no li havia agradat gaire participar, però li va venir de gust col·laborar-hi. Per dins estava un pèl acollonit, però, de sobte, ja es trobava a l’escenari.

La gent se’l mirà, il·lusionada, perquè el truc semblava una passada. Només ell, la caixa i el mag que li obria la porta. El convidà a passar i, evidentment, ell sabia que no s’hi podia negar. Un cop dins, tancà la porta i l’assegurà amb un cadenat. Ell, a dins, començà a pensar com carai s’hi havia de posar. Només va veure unes petites obertures per on semblava que el mag hi havia de fer passar alguna cosa. Li començà a aparèixer una suor freda al front.

El mag, des de fora, va fer un senyal a una de les seves muses, que va aparèixer a l’escenari amb un suport que aguantava unes set o vuit espases. Sonava la música de fons i el mag, amb molta elegància, va començar a introduir les espases, d’una en una, per les petites obertures que contenia la caixa. Abans de clavar-les, les va fer colpejar les unes amb les altres, de manera que tot el públic va sentir el soroll. Les espases semblaven de veritat. Sonava música de fons fins que el mag va introduir-hi la totalitat de les espases. Les dues muses van entrar de nou a l’escenari i van fer girar la caixa, i tothom va veure que era completament impossible que ell pogués tenir un mínim espai a dins per mantenir-se viu i dret. Hi devia haver algun truc. Un cop van donar una volta completa, el mag va iniciar la part final del truc, i va anar traient d’una en una, amb la mateixa elegància que abans, les espases que foradaven la caixa per tot arreu. Va coincidir el final del fil musical amb l’última espasa que retirava. Es notava que estava fart de fer aquest truc, feia molts mesos que estava de gira amunt i avall.

A poc a poc, va treure el cadenat i el donà a la musa del vestit vermell. Obrí la porta lentament, just quan s’encengué una llum blanca al fons de l’escenari que enlluernà la platea.

  • Màgia potàgia! –cridà fort el mag.

El cos mort, completament foradat i sagnant per tots costats, va caure  desplomat a terra. El truc no havia funcionat.

La gent s’aixecà després d’un silenci momentani, i van començar a cridar i a córrer, i alguns, fins i tot, es van desmaiar. El mag es va posar a plorar i es va agenollar a terra, posant-se les mans al cap. El regidor de sala intentava tancar les cortines manualment per evitar que la gent s’exaltés més, però estava tan nerviós que no se’n sortia.

I ella. Ella seguia asseguda a la butaca, immòbil. Volia que fos una nit especial, i ho havia estat. Feia molts dies que ho planificava i ho estava organitzant tot perquè sortís tal com havia de sortir. Les entrades, el 30è aniversari, l’espectacle, el mag preferit del seu marit, comprar les espases, preparar la situació i, el més important, subornar la musa, de qui envejava les cames, perquè fes l’intercanvi de les espases, en el moment oportú. I màgia potàgia!

Eduard Batlle Basart