Potser no és cap disbarat escriure que en les vacances d’estiu moltes persones, potser la majoria, es retroben amb la vida real que els envolta. O dit d’una altra manera, la resta de l’any es viu a la superfície, en la pell de tot, sense alè ni gairebé temps per reflexionar i arribar al fons de les coses.
Qui dels dos “jos” és més autèntic? El pencaire? L’ estiuejant? Vivim per treballar? Treballem per sobreviure? Segurament Jorge Manrique, en el llunyà segle XV, ho tenia molt més clar i se’n sortia amb unes cobles que, els nascuts abans dels anys 60, vam haver de recitar a classe, sense mesurar l’autèntic abast del seu significat.
[bs-quote quote=”Recuerde el alma dormida, avive el seso e despierte contemplando cómo se passa la vida, cómo se viene la muerte tan callando, cuán presto se va el plazer, cómo, después de acordado, da dolor; cómo, a nuestro parescer, cualquiere tiempo passado fue mejor.” style=”style-11″ align=”left” author_name=” Jorge Manrique”][/bs-quote]
Potser Manrique, que a més de poemes va dedicar el seu temps a furgar en les intrigues palatines entre Isabel I de Castella i Joana la Beltraneja, no hagués sabut expressar tan clarament com ho va fer sobre el caràcter efímer de la vida si li haguéssim demanat, ara el 2012, que fos tan rotund sobre la vida, a l’estiu més incert dels últims decennis.
Segurament hagués tornat a insistir que qualsevol temps passat va ser millor, fet que tampoc ens hauria sorprès perquè és més que evident en els indicadors que apunten com va “la cosa”, bona part d’ells són el reflex de conceptes econòmics i socials força incomprensibles per al ciutadà del carrer.
Però el recordi l’ànima adormida tindria més força en el seu viatge des del segle XV al XXI, el mateix que allò que revifi el seny i desperti i la rapidesa amb què se’n va el plaer i fa mal recordar-lo passat el temps. No és que Manrique tingués les idees clares, que les tenia, sinó que es va aturar a mirar tot el que l’envoltava, molt possiblement perquè estava o se n’anava de vacances.
Ara ens toca fer-ho a una bona part de la població espanyola. Fins la tornada col·legues!
Ha de ser una de les frases més escoltades en els llocs de treball. Viatjant o quedant-nos a casa, tindrem el temps de vacances que he adjudicat, de forma audaç, a Jorge Manrique quan va escriure les seves Cobles a la mort del seu pare.
No, no vull que ningú reflexioni amb ploma funerària, n’hi ha prou que ho faci sobre moltes altres qüestions que ens preocupen però no de forma exhaustiva, ja que els ànims estan força apallissats i cal anar posant, encara que sigui molt poc a poc, els fonaments de l’optimisme.
Fins ben aviat!
