Màrius Sampere, com a referent dels poetes de la “Generació Invisible”

I penso, ja de lluny,
que la poesia es fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

Màrius Sampere

Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928-2018) és autor d’una obra poètica personal i solitària. Autodidacte, te un aura de rara avis en la nostra literatura, a causa del seu volgut aïllament dels cercles literaris convencionals.

Escriptor i poeta insubornable, ens recorda Francesc Parcerisas, la seva extrema independència personal, intel·lectual i cultural van convertir Màrius Sampere en una mena d’ ”outsider”. Ens recorda Vidal-Conte tot citant WH Auden i pensant en el poeta “Com més poderós o original és un escriptor, més perillós resulta per aquells que no tenen tant de talent i intenten trobar-se a sí mateixos”.

Un vers de Màrius Sampere és capaç de fundar un nou món.

Hèctor López Bofill

Màrius Sampere pertany de ple a la “Generació Invisible” segons Sam Abrams, una generació de poetes que van ser nens durant la Guerra Civil i van patir en carn pròpia l’hostilitat de la postguerra durant la seva època de formació, però que va generar personalitats artístiques del talent de Gabriel Ferrater, Albert Ràfols-Casamada, Jordi Sarsanedas, Gerard Vergés, Segimon Serrallonga, Francesc Garriga, Jaume Vidal Alcover o Bartomeu Fiol, entres d’altres. La discreció del membres de la “Generació Invisible” ha fet que sempre es fiessin en el valor intrínsec de la seva obra i mai cedissin davant del parany de l’autopromoció; situació, ens recorda Abrams, que ha retardat la correcta recepció de la seva meritòria producció literària.

El mestratge que ha representat Màrius Sampere per a tants poetes ens el recorda Laura Borràs. Va ser un defensor de la llengua, un dinamitzador de les arts i un mentor literari de les generacions més joves. La seva poesia és un edifici sòlid i d’envergadura, que té els seus fonaments en els quatre pilars que ell anomena: “Déu i vida, amor i mort”. I els vèrtexs que els conjunten, segons Borràs, corresponen a l’alegria, la tristesa, el plaer i el sofriment. Però l’òptica de partida sol ser la tristesa.

Amb Déu, el poeta hi manté un duel cara a cara. La negació de Déu davant del dolor i la injustícia del dolor hi són presents. El dolor com a testimoni de la inexistència de Déu o de la seva naturalesa de dictador elevat a l’enèsima potència, com refereix Borràs, és una peculiar característica seva.

Seràs aquí mentre et llegeixin. El temps és mentida, Màrius!

Francesc Garriga

Els poemes de Màrius Sampere parlen, però, dels éssers humans, de les seves emocions, les seves tragèdies, de l’amor, del dolor i de la mort.

El poeta juga amb les paraules, se’n riu dels estils literaris, fa acudits amb la filosofia i es diverteix desconcertant el lector. I després sol acabar amb una sentència aclaparadora.

Se’n riu dels crítics, els quals anomena “classificadors”, ell que sempre va buscar fugir d’etiquetes que emmascaren o redueixen.

Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 i el Premi Nacional de Cultura en la modalitat literària el 2003, entre d’altres guardons.

Segons Sam Abrams, Màrius Sampere és un referent irrebatible i absolut de la poesia i la prosa catalana modernes i contemporànies al costat de poetes com Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa o Vicent Andrés Estellés.

Samperians i grans defensors històrics del poeta són Vicenç Llorca, David Castillo, Carles Duarte, Cèlia Sánchez-Mústich, o Àlex Susanna, entre d’altres.

Precisament Vicenç Llorca diu: “Màrius Sampere crea unes imatges potents on realitat i somni, desig i record troben el cant d’un ocell que udola”.

El poeta ha publicat vora de quaranta reculls de poemes. La seva obra no deixa mai que els lectors restin tranquils en una clara actitud de passivitat, diu Abrams. Sempre interpel·la, sempre t’inquieta, sempre et burxa, t’exigeix, et sotragueja, et fa qüestionar-ho tot. En aquest sentit, la paraula poètica samperiana és poc confortable, ja que incomoda.

Sampere ha optat, com tots el poetes que són grans, segons Camps Mundó, “pel camí de la veritat, i a aquestes altures de la història, l’ única veritat que ens resta és no mentir sobre la nostra condició”.

L’ “esfera insomne” representa, segons els experts, el cim de la seva carrera poètica. És un poema en 28 fragments o seccions, l’únic poema llarg modern de la carrera de Sampere. És una mena de síntesi de tota la seva obra anterior, i toca tots els temes de la condició humana: la vida, la mort, l’eternitat, el temps, la fi del món, la consciència moral, l’amor, la política, Déu, la justícia, el relativisme, la literatura. Sam Abrams l’ha traduït a l’anglès.

Àlex Susanna diu que Màrius Sampere és una de les veus poètiques més potents i singulars de tot el panorama europeu. David Castillo diu que la seva obra és un privilegi i un luxe. Llegir-lo és un antídot contra la banalitat del nostre temps. 

Referències bibliogràfiques

  1. Lletres Catalanes. “Màrius Sampere. En homenatge”. Institució de les Lletres Catalanes , Barcelona 2015.
  2. CASTILLO, David. “Sampere en anglès”. El Punt avui 24 d’abril de 2018. pàg 10.
  3. BORRÀS, Laura. “Marius Sampere: una poètica de la tristesa”. A: Per què llegir els clàssics, avui. Ara Llibres, Badalona, 2011.
  4. SAMPERE, Màrius. “L’esfera insomne” (segona edició). LaBreu edicions, 2016.

 

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis,                                                                                                                         sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d’infant
a l’empara de la llum. Per què                                                                                                     no dir-ho ara, al recer
de l’ ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida
ha estat aquell.

I sempre aquell, mare, el mateix                                                                                              que et va desfer el llit,                                                                                                                     el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és just: li devíem l’alè,                                                                                                         la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,                                                                          mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

                        L’estació dels espiadimonis, 2010

Com m’agrada

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!

                             La taula i les estrelles, 1992