Banyoles, la primera cursa de l’any i de la temporada. A la línia de sortida, gairebé 300 ciclistes esperen el compte enrere per començar a rodar. Han estat escalfant una bona estona, amb les bicicletes immobilitzades pels corrons, abans que els cridessin. Ara, ja quiets i a punt, repassen mentalment els punts crítics del circuit que ahir van fer per primera vegada durant les voltes de reconeixement.
Enmig dels esportistes, amb un mallot blau i negre, un casc blanc i unes ulleres grises que li cobreixen mig rostre, en Martí Cateura Jordan, corredor de l’equip professional Irontech Tecnic Mendiz Ambisist del Club BTT Fornells, agafa el manillar amb força. Té 21 anys, és la seva última temporada a la categoria sub-23 i s’ha proposat quedar entre els cinc primers d’Espanya. Algun dia li agradaria pujar al capdamunt del podi espanyol. L’any passat va ser campió de Catalunya per segon cop i va entrar al top 10 en l’àmbit estatal.
“El nivell de ciclisme està pujant molt, és molt elevat, però crec que pot ser un bon any per en Martí”, afirma el seu entrenador actual, Oriol Frigola. “L’any passat va fer un salt de qualitat respecte dels anteriors, ha millorat en registres i en l’àmbit nacional té marge de millora”.
En Martí competeix des que tenia cinc anys. Va aprendre anar amb bicicleta quan en tenia tres. A l’estiu, el seu avi lligava una corda a la bicicleta de ferro amb què n’havien après tots els nets i l’estirava pels camins que envoltaven el mas. “Sempre fèiem la mateixa ruta, anàvem fins a una font, menjàvem alguna cosa i tornàvem”, recorda ell. “I em vaig treure les rodetes allà, enmig de cabres i vaques, amb l’avi i el meu pare”.
“Els avis eren els patrocinadors, li pagaven les bicicletes, i en Ramon [el pare], l’entrenador”, diu la Roser Jordan, la seva mare. La passió per la bicicleta de muntanya i les curses, en Martí l’ha tret del seu pare: “Amb cinc anys no crec que jo digués vull competir, va ser el meu pare que m’hi va apuntar. I a mi em va agradar perquè hi feia amics i sempre guanyava”.
En Martí va començar la seva formació en bicicleta a l’escola Futur Esport, que una colla de pares, entre els quals el seu, van fundar a Ullà. “Al principi anàvem al Club Impuls Medes Bike de l’Estartit, i entrenàvem en un terreny al costat del pavelló, però era un club, no una escola”, diu ell. “A més, els pares van veure la necessitat de trobar un espai que fos tancat i més segur per als nens. Allà vaig conèixer el meu primer entrenador, que em va dir que estaria bé que comencés a entrenar una mica més. Jo tenia 7 o 8 anys i a més de les sessions conjuntes del dilluns i el dimecres, el divendres ell em passava un paper mal escrit amb exercicis”.
“Quan era petit ja era molt bo, tenia destresa amb la bici i despuntava més que la resta de nens d’aquella edat”, afirma el seu primer entrenador, Josep Codinach. “Jo crec que ho porto a dins”, riu en Martí. “Quan ets petit ha de ser una cosa innata, perquè competeixes sense entrenar. A partir dels nou o deu anys, quan la cosa es va complicant, ja no en fas prou amb el do natural i aquí vaig passar de guanyar sempre a no guanyar mai”.
“Quan tenia 14 anys, més o menys, el meu pare em va dir que coneixia una escola molt bona de Fornells i que si volia, podíem fer un esforç per anar-hi”, explica. “Futur Esport estava bé, però el terreny era limitat, sense gaires pujades ni baixades. Allà hi havia salts i professors bons. Hi ha un moment que els circuits es compliquen i jo necessitava entrenar baixant, i a Ullà no podia. A Girona hi ha corriols més llargs. El Fornells va ser el meu primer equip de competició, fins aleshores havia anat per lliure”.
Ara torna a competir amb el Club BTT Fornells des de fa dos anys. Però al llarg de la seva trajectòria, en Martí ha passat per tres equips més: Coluer de Lleida, Biking Point de Girona i Edibikes de Figueres. “Quan he de buscar un equip, en Cudi [Josep Codinach] m’ajuda, ell té molts contactes en aquest món i em diu truca aquí, truca allà i jo vaig trucant fins que n’aconsegueixo un”, diu.
“No és fàcil trobar equip”, confessa. “I no tots et donen el que voldries o necessites. Edibikes, per exemple, em van donar la bici, però no tenien estructura, no tenien mecànic ni res i era com si anés sol, m’ho havia de fer tot jo. L’equip d’ara sí que en té, ens acompanyen dues o tres persones que ens ho munten tot, ens porten en furgoneta allà on sigui, tenim mecànics, anem tots amb la mateixa bici, el mateix mallot, el mateix casc. És un equip formal i t’estalvies diners. No en guanyes, però tampoc en perds. Amb Edibikes vaig perdre molts diners en gasolina i mil coses”.
Tres minuts, dos minuts, un minut. Els ciclistes es llancen a la pista, tenen al davant un circuit de més de sis quilòmetres que combina pujades, baixades complicades i abruptes i alguna zona més planera. En poc més d’una hora han de demostrar ser els més àgils, més ràpids i més forts per arribar els primers a la línia de meta.
En Martí ha sortit d’una posició més o menys central i el primer tram planer no li va gaire bé per avançar. “En els primers metres, el seu cos el limita. Per la seva condició física [és un noi prim i més aviat baix] té menys força i potència que els seus companys”, explica l’entrenador. No és fins que el corriol s’endinsa pel bosc i comença el relleu, que passa davant dels altres corredors. “A les pujades en Martí és molt bo, perquè pesa poc i zim-zam, zim-zam, ja és a dalt”, diu la seva mare. “Conec les meves habilitats i les potencio per reduir les carències”, afirma ell. “Un amic sempre em diu que baixo molt ràpid i em faré mal. M’agrada buscar el risc i els meus límits.”
Entrena sis dies a la setmana i sovint ho fa amb altres corredors de l’equip. “Qualsevol esport d’alt rendiment demana moltes hores i has de renunciar a altres coses. Els meus amics eren els que coneixia a bici, perquè cada cap de setmana estava amb ells i fèiem trobades i dinars tots junts. No tenia tant de temps per quedar amb els amics del poble i m’hi vaig adaptar: renuncies a uns, però en trobes uns altres. Tinc companys que venen només a competir i no volen fer amistats aquí perquè ja en tenen fora. Però passem tantes hores junts, que per mi, el meu equip passa a ser la meva família, els veig més que a la meva mare”.
Quan passa per un dels trams més oberts, una noia li fa fotos. És la Clara Yruela, la seva parella. Un cop acabi la cursa, les miraran i les penjaran junts a Instagram. Ell escriurà un petit text explicant com ha anat la jornada i ella revisarà que no hi hagi faltes d’ortografia i que tot quedi endreçat i bonic. Després, la Clara en publicarà alguna a les xarxes del club, aquesta temporada l’han contractat per portar-les.
“És molt important ser bo, però també és important tenir xarxes. Si tens xarxes, tens patrocinadors i si tens patrocinadors és més fàcil entrenar i córrer. Jo busco aconseguir el màxim de coses que m’ajudin en el rendiment i no em costin molts diners”, explica ell. “En Martí és molt inquiet, sempre es documenta sobre ajudes ergogèniques [substàncies que milloren el treball muscular i el rendiment físic], tipus d’entrenaments, productes. I et pregunta si això li pot servir o no”, comenta el seu primer entrenador.
A la zona tècnica més propera, els mecànics li revisen la bicicleta ràpidament. Fins fa tres anys, l’hi esperava el seu pare. “En Ramon era la seva mà dreta. Li gestionava moltes coses del seu dia a dia a les curses i l’ajudava a organitzar-se. Quan es va morir, els primers mesos li va costar una mica. Els entrenaments els portava al dia, però amb l’organització d’abans de la cursa i després, s’encallava molt”, diu en Josep.
“El meu pare m’ho feia tot”, admet en Martí. “Em portava a les curses, m’ho preparava tot, em portava al metge si calia, em pagava el que fes falta, etc. Jo no sabia ni netejar la bici ni canviar una roda, tot i que competia des dels cinc anys. I quan es va morir va ser xocant perquè m’ho havia de fer tot jo. A més, l’equip en què estava aquell moment no tenia res, i anava sol. Quan vas sol a una cursa, psicològicament ja has perdut. Jo no baixo tan ràpid si no hi ha ningú, perquè sé que si punxo se m’ha acabat la cursa, i no he fet tres hores de cotxe per punxar a la primera volta”.
“Ara hi ha la Clara, la seva parella, que és un pilar fonamental en tot això i l’ha ajudat molt”, diu en Josep. “Al principi va ser molt dur”, explica ella. “Vaig deixar de fer coses que m’agradaven per estar més pendent d’ell. Les relacions són un estira-i-arronsa i en aquell moment ell em necessitava. Jo veia que si no feia res, deixaria la bicicleta i vaig decidir acompanyar-lo i fer-li de mecànica si calia”.
La Clara va entrar en el món de la bicicleta per ajudar en Martí. “Jo era més de mar, feia Windsurf”, explica. Ara fa d’entrenadora als infants més petits de dues escoles de ciclisme, a Fornells i a Sant Gregori. “M’he anat formant, sabia anar en bicicleta, però no sabia pujar escales, anar sense mans, etc. En vaig aprenent a mesura que n’aprenen els nens”. En Martí també és entrenador. “Jo entreno els mitjans i els grans. Com que competeixo, crec que puc transmetre’ls més coses que als petits. M’agrada perquè em fan preguntes sobre el club i l’equip i sento que puc ser un referent per a ells, que veuen que algun dia poden arribar a fer el que faig jo”, diu.
Fa gairebé una hora que els ciclistes donen voltes al circuit, en Martí ha avançat moltes posicions, però encara té molts corredors per davant. Comença a estar cansat, però continua. “És molt constant i mai té baixades de rendiment. L’any passat no va abandonar cap cursa, sempre aguanta”, explica l’Oriol. “Una vegada vaig competir amb el peu trencat. A la línia de sortida li vaig dir al meu pare que em feia mal, però devia pensar que era una excusa i em va dir: calla i corre. I vaig pedalar amb un sol peu”, recorda ell.
Sap que té marge per passar uns quants companys i accelera. “És molt competitiu”, diu el seu entrenador; “no només a les curses, també encara els entrenaments amb molta exigència, sempre vol millorar”. “Soc competitiu i m’agrada guanyar”, admet en Martí. “Però si no ho faig, no passa res. Les derrotes me les agafo bé, sempre intentant buscar què ha fallat i aprendre’n per la propera cursa. Tinc companys que si no han fet una bona marca, quan arriben tiren la bicicleta. Jo no ho faria mai”.
“Des de petit, el seu pare estava molt posat en la carrera d’en Martí i ho va fer molt bé, perquè li va plantejar com un joc”, recorda la seva mare. “Algun dia sí que li fotia més canya, però no perquè hagués de ser el número 1, sinó perquè sabia que ho podia fer millor. En Ramon li va inculcar que perdre també va bé. Si sempre es diu als nanos que són els millors, quan han d’esforçar-se pleguen, i quan una cursa no va bé, reboten la bici. En Martí, en canvi, mira què hi pot fer i si se li ha punxat la roda, la canvia, i encara que estigui dels últims, torna a córrer i intenta remuntar”.
“En Martí i el seu pare tenien una relació molt maca, tenien molta sintonia”, somriu la Roser. “Érem pare i fill, però també érem amics”, recorda en Martí. “En Ramon no es perdia cap cursa, jo només he anat a dues o tres. No em penedeixo d’haver-me’n mantingut al marge, perquè així ho han pogut gaudir a soles. La bicicleta era una cosa seva. És important tenir moments a soles amb el pare i a soles amb la mare, no és el mateix que quan esteu tots tres. I si jo hi hagués anat, no hauria estat igual. Imagina’t jo allà dient: ai que caurà, vigila aquí, ai allà… No hauria anat bé”, reflexiona la mare.
Última baixada, en Martí s’arrapa al manillar i s’hi llança, aquesta és per gaudir-la. “La bicicleta és llibertat i les baixades t’aporten una adrenalina que no trobo enlloc més”, diu ell. “Soc molt inquiet i si no anés amb bici, segurament faria un altre esport que alliberés adrenalina: no correria en un estadi, ni jugaria a futbol. A mi que em fotin una puntada de peu no m’aporta res. El futbol m’agrada veure’l i prou. Amb els companys d’equip sovint anem al camp, tots tenim el carnet del Barça”.
A la línia de meta l’esperen la Clara i la Bri, la gossa que van adoptar fa dos anys i que tampoc s’ha perdut cap cursa. Avui no ha guanyat, però ha quedat en setena posició entre els espanyols. Recullen les coses i marxen cap a casa, demà té classe a la universitat. “M’agradaria poder-me dedicar només a la bicicleta, però és molt difícil”, diu en Martí. “Vull ser professor d’educació física, però continuaré competint o portaré algun club. M’he passat el 90% de la meva vida anant en bici, ningú no es creuria que ho pugui deixar algun dia”.
