Al pas que anem, d‘aquí a poques dècades la majoria dels països del món anomenat “del benestar”, a més a més de fronteres naturals, en tindran de fetes per la mà de l’home. Murs no pas d’aigües fluvials i serralades, sinó de formigó i tanques metàl·liques que s’estendran al llarg de centenars de quilòmetres, com la Gran Muralla que el antics emperadors de la Xina van ordenar construir als seus súbdits a fi de protegir els seus vastos dominis de les incursions del pobles de les estepes del nord. Milers de quilòmetres emmurallats al llarg dels quals, en alguns llocs, fins i tot hi ha haurà mines, rases profundes, torres de vigilància i búnquers. Com al mur de Berlín, o al que separava les dues Alemanyes durant la Guerra Freda, i on van perdre la vida tantes persones que cercaven desesperadament la llibertat i millores econòmiques
Tot sembla indicar que en un futur no gaire llunyà hi haurà fins i tot “murs” marítims formats per centenars de vaixells de guerra, que tindran per missió impedir de totes les maneres possibles el pas dels desheretats i perseguits cap al món de l’abundància, a través d’aquest camí ja fet que és el mar. A Europa es parla de fer-ne un que vagi des de l’Estret de Gibraltar fins a la mar Egea. El que ha de protegir l’illa grega de Lesbos dels immigrants que des de Turquia malden per entrar a la CEE ja està planejat. Només falta executar-lo.
En aquests moments, hi ha murs que protegeixen una bona colla de països. Alguns, com el que separa els Estats Units de Mèxic, són prou coneguts per la seva magnitud. El que separa les dues Corees, per ser la frontera més militaritzada del món; més que una frontera, és un arsenal, una doble Línia Maginot. El que separa Israel de Cisjordània ho és per la seva il·legalitat; viola tractats i acords internacionals; Israel diu que és una “tanca de seguretat per evitar atacs terroristes”, per als palestins és “el mur de l’apartheid”. Però d’altres murs, els medis de comunicació només en parlen molt de tant en tant. El del Sàhara Occidental, posem per cas. O el que separa Nicòsia, la capital de Xipre, en dues zones, la grega, al sud i la turca, al nord, des de fa més de quaranta anys. Un mur d’estar per casa, val a dir, fet de sacs de sorra, barrils i filferros, però mur al capdavall.
No sols el desaparegut mur de Berlin era vergonyós. Ho són tots. Però el que més potser és el que s’està alçant a la frontera entre Polònia i Bielorússia. És un mur absolutament discriminatori, racista. S’està fent per impedir l’entrada al país d’afganesos, sirians i iraquians, la major part refugiats. En canvi, els ucraïnesos no tenen cap problema per entrar a Polònia. De fet, des que començà la guerra d’Ucraïna, centenars de milers de ciutadans d’aquest país han trobat refugi a Polònia, on van ser molt ben acollits.
Tots aquests murs em fan pensar en un conegut poema del poeta grec Konstantinos Kavafis (1863-1933) titulat “Esperant els bàrbars”, que ha inspirat alguns autors. Sobretot a l’italià Dino Buzzati; de la seva novel·la El desert dels tàrtars se’n va fer una notable versió cinematogràfica amb música d’Enrio Morricone. El poema de Kavafis sembla que fa referència a l’ensorrament de l’imperi Romà a partir del segle III dC, al temor al que és llunyà i desconegut, a l’altre, tot i que alguns l’han interpretat com una al·legoria de la decadència moral.
Els romans també alçaren murs per evitar l’entrada incontrolada als seus dominis dels que vivien més enllà -ara en diríem “els sense papers”. Era el limes, una línia fortificada que seguia el Danubi i el Rin i de la que encara es conserven algunes restes, alguns campaments. El romans tenien tanta por dels bàrbars que, al nord d’Anglaterra, van construir fins i tot un mur, el mur d’Adrià, per protegir-se dels atacs dels bel·licosos pictes. Dels bàrbars del sud i de l’est no havien de preocupar-se’n tant, atès que d’aquests ja els protegia el desert.
Durant un temps, els romans van poder controlar les seves fronteres; només en permetien el pas als bàrbars que acceptaven lluitar sota les ordres de l’emperador contra altres pobles bàrbars. Fins que arribà un moment en què la pressió dels bàrbars d’una banda i el desgavell de l’imperi d’altra foren de tan grans que tot se n’anà en orris. Les grans invasions del segle V posaren fi a l’imperi dels cèsars. No es poden posar tanques al camp ni murs a la fam.
I tot això, a què ve a compte? Dons és molt senzill. Per més murs terrestres i marítims que construeixi Occident, probablement li succeirà el mateix a la llarga que al decadent imperi Romà. Temps al temps. El futur és impredictible. Els que no aconsegueixen passar els murs no es donen per vençuts. Només esperen una nova oportunitat. No hi tenen res a perdre.
Quan escric aquestes línies llegeixo al diari que el govern finlandès ha començat a construir un mur entre Finlàndia i Rússia. Una tanca metàl·lica en els trams més vulnerables -sobretot prop de Sant Petersburg- per tal de frenar l’entrada massiva d’emigrants russos a Finlàndia, el país de la UE que té més quilòmetres de frontera amb Rússia. Tindrà una alçada d’uns quants metres d’altura, concertines a la part de dalt i càmeres de videovigilància. Com a Melilla, vaja. Polònia també començà a aixecar una tanca de filferros el passat novembre en la seva frontera amb Rússia. I les repúbliques bàltiques també tenen intenció de fer-ho.
El que deia en un principi: Europa s’està preparant per a convertir-se en una fortalesa. Però els murs contra l’emigració no solucionen el problema. Només l’ajornem.
