La publicació a Emporion dels microrelats que han escrit els participants en el concurs organitzat per la Biblioteca Municipal Pere Blasi i per l’Oficina de Català, amb la col·laboració de l’Àrea de Cultura, Joventut i Festes de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, ha posat de manifest l’interès que desperta Catalunya, la nostra llengua i la nostra cultura.
Així mateix, Salvador Espriu va defensar Catalunya amb frases com aquesta, durant els difícils moments de la dictadura franquista: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, i la nostra cultura amb aquesta altra: “Salvem els mots de la nostra llengua.”
Qui carai va tenir la genial idea? “Ens mantindrem fidels.” Fidels a què? Fidels a qui? I volen que ho expliqui amb només 500 caràcters, espais inclosos. Va, home, va! Prou “mals de cap” tinc jo per haver de perdre el temps amb aquestes bajanades. M’hi nego rotundament! És més, em nego a creure’m que hi ha cap persona física genialment enginyosa, capaç d’escriure un text original, inèdit i curt, i que aquest expressi quelcom coherent.
No, ho sento, senyors i senyores, però jo no hi jugo!
Si us hagués demanat una promesa de fidelitat, un jurament d’acompanyar-me per sempre, no sé si l’hauríeu complert.
Ens mantindrem fidels va ser només un pensament meu, sense cap garantia de res. Jo sí que m’he mantingut fidel a vosaltres, vosaltres no.
Jo us busco cada dia, us busco i us agombolo de la millor manera que sé, però és una fidelitat no corresposta.
Era gran, soltera, sense amigues. Vivia en una casa vella, amb un portal gros i corcat. Vestia de negre i tenia molts de gats. La gent li deia la senyora dels gats. Voltava de nit pels carrers remenant les escombraries. No parlava amb ningú, vaja, només amb els seus gats. Era la típica senyora que parla amb els gats.
Un dia van obrir un restaurant xinès prop de casa seva i, evidentment, ella va percebre la preocupació. Va reunir-los tots i els va dir: “Passi el que passi, ens mantindrem fidels!”
Els titelles surten a poc a poquet de la maleta: la Rossenda, que té una retirada a la Maria Aurèlia; la Trinquis; la Tereseta… i, tancant el seguici, Mardoqueu guiant el cavall.
Què busqueu? Salom és mort fa anys i han passat tan lentes les hores que no en queden. Que ja no reconeixeu Sinera? Que no trobeu el sepulcre que fou terra dels pares? Ni el somni, ni el sentit?
Digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei.”
. Ostres, Fidel, que no és tan difícil. Només es tracta que en el moment d’acceptar el nomenament, tu i la resta de càrrecs electes digueu tots junts: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.” Són deu paraules mal comptades, no em puc creure que no siguis capaç de recordar-les. Va, torna-ho a provar.
– Jo, Fidel, em mantindré per sempre més a costa dels serveis públics del poble aquest.
– No anem bé, Fidel. No, senyor, no anem gens bé!!!
“Ens mantindrem fidels.” Aquestes van ser les paraules que van passar pel cap d’en Jordi en contemplar la seva estimada princesa jaient al costat del drac en el seu bell llit de dosser daurat.
“Ens mantindrem fidels.” Aquesta antiga promesa d’amor de grans enamorats s’amistançava al costat de la traïció en aquest jaç.
Tots van parlar i, àdhuc en els nostres dies, es manté aquest fet com un heroic rescat de la princesa, tot per ocultar la veritat: un homicidi per despit.
