La vida dels pobles es centrava a treballar al camp, per la qual cosa l’activitat agrícola ocupava gairebé tot el temps. Els pobles vivien molt aïllats de la vida de ciutat, de la política del moment, de la situació econòmica, i el camp era un món a part. Torroella era una mica aliena a qualsevol succés espanyol. Les notícies tardaven a arribar… Era una vida tranquil•la, on l’única preocupació era poder alimentar la família.
En el temps d’oci, els homes anaven al cafè, jugaven a cartes, tot xerrant dels últims esdeveniments, anaven a cacera, a pescar… Pel que fa a les dones, no era ben vist el seu accés al cafè, i per tant el seu entreteniment dominical o festiu era al carrer o a l’entrada d’una casa, on també feien el mateix, jugar a cartes… o bé tot passejant, fins a l’hort, on podien omplir el cistell de fruites o verdures, o continuar amb les feines de casa: rentar la roba al safareig públic. I d’aquí és d’on ve l’expressió “fer safareig”, és a dir, comentar el mateix que feien els homes al cafè.
El nostre personatge era un petit propietari, la qual cosa vol dir que les terres que conreava eren propietat seva. Els arrendataris treballaven terra que no era de la seva propietat, sinó d’un senyor que els deixava cultivar a canvi d’una convinguda renda. El major terratinent de Torroella era Robert Robert i Surís, el Conde, que el 1907 va rebre el títol de comte de Torroella de Montgrí, amb Grandesa d’Espanya, que és la màxima dignitat de la noblesa espanyola immediatament després de la d’infant d’Espanya, que és la que correspon als fills del monarca. Són considerats successors dels “ricohombres” dels regnes de la Corona de Castella, de la Corona d’Aragó i de Navarra.
El meu familiar, tot i ser propietari, havia estat descendent d’arrendataris que pagaven una renda a un senyor a canvi de conrear el camp. Aquests havien aconseguit la propietat de la terra, a partir de la venda del senyor al pagès a un preu assequible, segurament ja acordat en el contracte inicial a partir d’uns certs anys. S’ha de dir que, de tant en tant, l’agricultura patia un cop fort a causa de males collites, de plagues… aleshores sí que es passaven males èpoques.
Miquel Barceló i Barnosell i la seva família varen viure a Torroella de Montgrí, sense luxes ni grans comoditats, però sense passar gana ni privacions, amos d’ells mateixos i lliures de decidir el seu demà. La seva vida transcorria d’allò més tranquil•la, a la plana del Baix Ter. Can Litró encara avui és una casa gran i coneguda pels vells torroellencs, però en mal estat de conservació des que no està habitada pel seu últim herent, un cosí de la meva àvia.
Dono les gràcies a la meva família que no hagi deixat de banda aquest poble perquè, com va descriure Lluís Llach:
“Aquesta plana és el dibuix dels déus
i no seré pas jo
qui trenqui el seu encert.”
