O no m’hi havia fixat, o bé sóc jo que m’he tornat un tafaner. Vull dir que ara les persones es miren les unes a les altres un xic més que temps enrere. Al carrer, en una llibreria, al metro, al mercat… tinc la sensació que fins fa poc pagava el diari que comprava en un quiosc fixant-me tot just en les monedes que necessitava i que seguia caminant, sense haver retingut a la memòria recent un sol dels trets del venedor.
I que el mateix em passava quan feia comptes a la caixa d’un supermercat, encara que en aquest cas és cert que si l’atractiu de la dependenta se sortia del que és normal, es produïa una certa excepció en la meva indiferència general cap al món amb qui em creuava cada dia.
És com si gairebé tots, jo almenys sí, haguéssim viscut arrossegats per un ritme de tan curta freqüència que no hauríem tingut temps per aturar la nostra atenció en les coses normals que, no obstant això, mai han deixat d’existir. No hem viscut d’esquena al paisatge?, em pregunto.
Intueixo, i potser que a algú més li passi el mateix, que la que ens cau a sobre des de fa més de cinc anys ens està obrint també els ulls i que des d’aquell paradís en què ens repetien que vivíem i que no calia mirar perquè sempre hi seria, hem aterrat en un altre que recorda les pel·lícules d’època.
Quan viatges en un transport públic, t’agafes a la barra del vagó o autobús i comences a fer la ronda amb la mirada, veus una tribu de perfils ben diferents: els que tenen perduda la mirada en cap lloc i les orelles ben obertes al que els arriba pels auriculars, els que conviuen des del xat dels seus mòbils amb una perícia admirable amb un o diversos interlocutors dels quals faci potser força temps que no hagin vist les seves cares, els que es perden en la lectura d’un llibre o d’un llibre electrònic perquè en les seves pàgines troben històries més interessants que les que els ocupen diàriament… i els que miren.
No em refereixo als tafaners descarats, els i les que devoren les peces en què s’aturen els seus ulls. No, em refereixo als i les que miren per veure quelcom.
No puc fonamentar aquesta classificació en res més que en la meva intuïció i en la imaginació desbocada a la qual m’ha portat el meu ofici d’escriptor. Però quan en aquest exercici d’anàlisi de la fauna humana m’ha semblat que algú se sorprenia al sentir-se observat, he adoptat una actitud prudent, de coincidència fugaç de dues mirades, per catalogar el personatge en la categoria en la qual he pensat que encaixava millor… i si em calia, doncs feia un segon intent amb el resultat gairebé segur que aquells dos ulls, ja en alerta, em detectarien de nou. No fallava gairebé mai. M’agafaven.
D’aquesta manera, he anat posant cara i ulls als principals problemes que amenacen i oprimeixen els ciutadans, aquests mateixos protagonistes de l’estat modern lliure, els que van substituir els súbdits, però que avui són mansament portats d’un model social a un altre ja que els dicten normes contradictòries, sense més fonament que el canvi del color polític dels pares de la pàtria.
Ells i elles, els que creuen la seva mirada amb la meva, que sàpiguen que el que estic fent és buscar qui és, el que ja no tornarà a ser, en la competència professional, ni optar a un lloc de treball raquític per al qual no necessitava tantes alforges acadèmiques. Amb la meva mirada cerco a qui va acoquinat perquè ja no li arriba ni per fer que la bombeta i l’aixeta funcionin com déu mana, o a aquesta àvia que sempre havia somiat d’anar a veure la seva filla i els seus néts amb bons regals i ara els té corrent pel passadís de casa i dormint cada nit a les habitacions de tota la vida, fent bo allò que on mengen dos…
Aquestes històries caminen pels carrers, viatgen en metro i estan escrites en bastants mirades.
