Molins de vent a la Costa Brava

Fa una mica més d’un any, l’abril de 2020, compartia, a través de la revista Emporion, algunes reflexions sobre si l’Empordà havia d’acollir, o no, instal·lacions d’energia eòlica. Justament ara ha transcendit que s’està gestant un projecte per a la implantació d’un parc eòlic marí, anomenat Tramuntana, davant el Golf de Roses. Estaria format per 65 molins de vent  d’uns 250 metres d’altura i agrupats com un eixam flotant. Segons l’empresa promotora, la seva distància de la costa no seria mai inferior a 14 quilòmetres, però la documentació presentada per la mateixa empresa al Ministeri demostra que algunes alternatives considerades els situarien a menys de 7 km. El projecte s’emmarca dins la necessària transició energètica que les societats hem d’emprendre per complir els objectius de reducció de gasos d’efecte hivernacle, causants del canvi climàtic. Aquest tipus d’iniciatives han proliferat amb l’anunci d’ajudes econòmiques multimilionàries mobilitzades per la Unió Europea i que es destinaran a una recuperació post-pandèmica anunciada com a verda.

Articles Relacionats

L’anunci del projecte ja ha generat l’oposició frontal de múltiples col·lectius. Sector turístic, de la pesca i ecologista s’hi han posicionat en contra, però amb motius i matisos prou diferenciats. El primer grup, que ha publicat un vídeo i fotomuntatges tan ben editats com sensacionalistes, destaca l’impacte visual que tindrien els molins de vent. Malgrat no dir-ne res al vídeo, el sector assumeix que això tindria una repercussió negativa sobre l’atractiu de la Costa Brava com a destinació turística. Una sobrevinguda sensibilitat paisatgística que, sigui dit de passada, s’ha trobat a faltar durant molts anys entre l’empresariat del sector turístic empordanès, però que és molt benvinguda. El sector pesquer tem per la superposició parcial del parc eòlic amb una zona de captura. De moment, l’oposició ecologista sembla la més serena. Mostra comprensió amb la necessitat d’implantar instal·lacions d’energies renovables i defuig l’alarmisme en relació als possibles impactes del parc eòlic sobre flora, fauna i paisatge. Alhora, però, se subratllen les múltiples carències, tant en coneixement com en normativa que, per si soles, haurien d’impedir que el projecte tirés endavant.

D’una banda, la zona afectada és ecològicament sensible, tal com demostra la presència, al seu voltant, de múltiples figures de protecció de la natura: reserves marines de Cap de Creus, al nord, i de Medes, al sud; el Lloc d’Importància Comunitària del Golf de Lleó; el Corredor de Migració de Cetacis del Mediterrani; la zona de protecció d’aus de l’Espai Marí de l’Empordà i la zona marítima del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Malgrat totes les proteccions entre les quals quedaria encaixonat l’eixam de molins, el coneixement que tenim dels sistemes naturals d’aquest entorn encara és escàs, i menys se sap encara de com podrien quedar afectats per les estructures, cablejat i camps electromagnètics del parc eòlic. També es preveu ambientalment problemàtica la interconnexió elèctrica per evacuar l’energia generada des del parc. Una opció contempla la connexió amb la subestació elèctrica de Santa Llogaia, a uns 20 km de distància; una altra, més llarga, arrencaria a l’Estartit i resseguiria el Ter fins arribar a la subestació de la Farga, a Sant Julià de Ramis. La línia tindria 400.000 V de tensió, és a dir, seria una nova MAT a comarques gironines, i en aquest cas es promet que seria soterrada (però no es descarta aèria, amb torres). D’altra banda, pel que fa a normativa, el cas és que l’estat espanyol encara no disposa de marc regulador, ni per a l’ordenació de l’àmbit marí a través de zonificacions, ni de l’aprofitament energètic que s’hi podria fer.

Un dels aspectes que em resulta més xocant d’aquest cas és la capacitat que ha tingut una proposta tan mal treballada com la d’aquest parc eòlic de generar una resposta tan contundent per part de múltiples sectors socials. És comprensible. En un país plenament democràtic, seria inconcebible que una empresa privada amb ànim de lucre, qualsevol, fos la que proposés una transformació del paisatge marí tan radical com la que comporta la instal·lació d’un parc eòlic davant la costa. El paisatge és un bé comú, de tota la societat, no pertany al govern ni a les institucions públiques. Molt menys encara correspon a una companyia designar-ne la transformació, per molt que miri d’enllaminir amb l’esquer del benefici econòmic que tindria (per a la gent de l’Empordà, destaquen, no per a l’empresa, és clar). La resposta més aviat preventiva de diverses organitzacions cíviques és una prova més que, en el passat, la gestió territorial i dels recursos naturals no sempre s’ha fet d’acord amb sensibilitat i sentit de benefici col·lectiu. Davant l’anunci del que és percebut com una possible nova agressió, per remota que sigui l’amenaça, es despleguen mecanismes de defensa al més aviat possible. Governs i administracions tenen al davant un repte enorme de restauració (o tot just construcció?) de la confiança de la societat en aquestes institucions per poder fer un desplegament just de la transició energètica, que no faci recaure els costos, ni els beneficis, en els grups de sempre.

Aquesta és una tasca que requerirà molt debat i cerca de consens amb el territori. I cal iniciar-la per allò més bàsic, creant una visió compartida del futur que es vol per al nostre litoral, traçant després un full de ruta que reflexioni sobre com arribar-hi, plasmant-lo en plans d’ordenació dels espais i de les activitats que aprofitin les oportunitats que poden brindar projectes de producció d’energia renovable per al benefici del conjunt de la societat local i global. Estic convençut que, al final, el projecte Tramuntana, tot i que no arribarà a desenvolupar-se (almenys en la forma que pretén l’empresa impulsora), serà positiu per a l’Empordà: ha desemmascarat, sense proposar-s’ho, múltiples carències de la planificació territorial al nostre país, començant pel desconeixement del mateix medi, i debilitats com ara la desconfiança (lògica) entre governs, gran empresa i món local. En començar la casa pel teulat, s’ha descobert que fan falta fonaments.