El maig del 1989, la Montserrat Sarasa es trobà al mig de la plaça de la Vila amb la Mercè Sala, aleshores presidenta del Patronat de la Fundació Privada Hospital-Asil de Pobres i Malalts, que li va dir: “Et buscava, hauries d’entrar al Patronat.” Ella contestà que tenia molta feina a casa seva, però un mes després la Mercè ja l’havia nominada. En aquests 29 anys, i sobretot d’ençà que és presidenta, la Montserrat, amb la seva capacitat, coneixements i dedicació, ha demostrat l’encert d’aquella intuïció.
Des d’aquell moment vas ser vocal del Patronat?
Encara no, m’hi resistia, en volia conèixer abans el funcionament. Durant dos anys vaig anar a reunions amb alguns dels membres més actius, en Francesc Prat, en Pantaleó Font. Em vaig poder fer càrrec que era un Patronat eficient, que feia bona feina i era ben considerat. Finalment, l’any 1991 m’hi vaig integrar com a vocal. Vuit anys després, el 1999, vaig assumir el càrrec de secretària.
I des de quan n’ets presidenta?
Des del 2012. Els meus antecessors a la presidència, des dels anys 40 del segle passat, han estat Ignasi Capellà, Eduard Viñas, Mercè Sala, Pantaleó Font i Jaume Prat. Actualment els estatuts de la Fundació estableixen que els mandats són per quatre anys, però en Jaume Prat, per motius de salut, ho va haver de deixar al cap de dos. Aleshores, jo vaig agafar el relleu fins al 2014, i ho he estat quatre anys més, que s’han completat aquest mes de maig del 2018. He renovat per uns altres quatre anys, tal com preveuen els estatuts, però en faré dos; vuit anys en el càrrec, al meu entendre, és el temps just per a un bon mandat, i intentaré deixar la feina ben encarrilada amb l’ajut de tots els membres del Patronat.
Et va venir de nou la responsabilitat?
Fins a cert punt, sí, és clar, però pensa que ja havia estat vocal uns anys, i també secretària. A més, tenia experiència en administració i gestió des de ben jove. A casa meva teníem taller de fusteria i als 14 anys, quan sortia de les Escoles Nacionals, em passava tres hores diàries, dissabtes inclosos, al despatx, anotant hores treballades i materials empleats. Dels 14 als 17 anys vaig estudiar Comerç i després, fins que em vaig casar, vaig treballar al despatx del taller del pare, primer a l’antic, després al nou.
Em vaig casar als 23 anys i, tot seguit, em vaig fer càrrec de l’administració de l’empresa de construcció del meu marit, fins que em vaig jubilar. I, uns dos anys després de casada, vàrem substituir els meus sogres, per motius d’edat, en una botiga de ceràmica que tenien a l’Estartit. Per a ells era una ocupació massa pesada, la feina s’allargava fins a les 11 o les 12 de la nit, quan als turistes els agradava sortir a comprar. La botiga es deia Art, al darrere el meu sogre Joan Fuster pintava, i nosaltres també veníem les seves aquarel·les i les emmarcàvem. Era una feina d’estiu, de temporada. Hi vaig ser uns 14 anys, però per motius familiars, per cuidar una malalta, ho vaig deixar, ho vàrem llogar.
A més, la meva família té, des de sempre, apartaments de lloguer de temporada d’estiu i, passats aquests mesos, ens quedava per fer tot el manteniment, reparacions, neteges i altres feines, a fi de posar els pisos en ordre, de nou, per a la temporada següent. És una feina que he fet des de sempre i que, realment, m’agrada.
I un bon dia et proposen d’entrar al Patronat de l’Hospital
Jo tenia aleshores 40 anys i estava amb tota la feinada que et comento. Per això m’ho vaig prendre amb certa reserva, però, en conèixer totes les persones entregades a aquella feina, em vaig decidir a acceptar. En un primer moment, anava a reunions de 5 a 8 de la tarda, dos dies a la setmana, i al cap de dos anys vaig entrar formalment al Patronat.
Explica’m la Fundació, la seva estructura, el seu funcionament
La denominació oficial és Fundació Privada Hospital-Asil de Pobres i Malalts, com a continuadora de les activitats de l’Hospital de Pobres ja documentat al segle XVII i administrat com a fundació des del segle XIX. Naturalment, d’ençà que es va crear la Fundació, l’oferta de serveis sanitaris i les necessitats de la població han experimentat una gran evolució i, actualment, la nostra funció és de gestionar dues residències geriàtriques: Residència Vila Vella a l’antic Hospital i Residència i Centre de Dia Santa Caterina a la plaça de la Vila.
L’òrgan de govern de la Fundació és el Patronat, del qual som membres actualment la presidenta, el secretari, el tresorer i quatre vocals. A més, hi ha dos vocals nats, representants de la Parròquia i de l’Ajuntament, i les nostres activitats són supervisades per la Generalitat. El Patronat es reuneix un cop al mes i tots els seus membres, des de sempre, s’hi han dedicat de forma voluntària i gratuïta.
De la gestió directa se’n fa càrrec un gerent amb títol universitari, en Jordi Reynés, que viu i estima la Fundació. La plantilla dels dos centres és de 45 persones, amb molt diverses funcions: directors que fan el dia a dia, infermeres, auxiliars de geriatria, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, animadora social, metge i també voluntariat, de gran ajuda i suport, en especial els familiars dels usuaris, que ajuden en tot moment al bon funcionament dels nostres centres en benefici de tots els residents.
Com són i quins serveis donen les residències?
La Residència Vila Vella, a l’antic hospital, consta de 21 habitacions dobles i 20 d’individuals, repartides en tres plantes, en total 62 places, i permet acollir persones que van de la completa autonomia fins a l’alta dependència.
La Residència i Centre de Dia Santa Caterina és a la plaça de la Vila, en una antiga casa senyorial donada a la Fundació amb la condició que fos per a aquest ús. Com saps, va ser totalment renovada, conservant la façana i importants elements arquitectònics. Consta de 14 habitacions, totes amb vistes a l’exterior, 10 de dobles i 4 d’individuals, repartides en dues plantes, en total 24 places. A més, com a Centre de Dia, pot acollir uns 20 usuaris.
Totes dues ofereixen allotjament, acolliment, manutenció, atenció personal, assistència sanitària, higiene, dinamització, atenció familiar, i estan dotades de servei de bugaderia, repàs de roba i cuina pròpia a l’hospital, en règim de concessió. Totes les habitacions disposen dels elements necessaris per assegurar les millors condicions. El Centre de Dia ofereix els mateixos serveis, tret de l’allotjament.
Posats a comparar, la Santa Caterina té l’avantatge de la centralitat dins de la població i la Vila Vella, en canvi, té més llum i més facilitats per passejar, en disposar de claustre, terrasses i més superfície.
Acollim persones de totes les edats i graus de dependència -ara tenim quatre residents de més de 100 anys- i també estem preparats i en condicions òptimes per donar assistència pal·liativa a tots els residents.
Qui s’hi pot acollir? Hi ha llistes d’espera?
Tothom hi té dret, encara que no sigui de Torroella, ja que si algun centre no pot admetre més persones, la Generalitat ofereix places disponibles en altres centres del territori. Actualment les nostres residències estan al cent per cent, però intentem sempre, per tots els mitjans, donar entrada a les persones que ho necessitin.
Quin desig formularies de cara als propers anys?
La continuïtat del bon servei dels nostres centres, la seva millora fins on siguem capaços i l’assoliment d’un objectiu: que la gent s’hi senti com a casa.
