Múrcia

He passat dos dies a Múrcia convidat per parlar del decreixement i dels efectes de la mundialització sobre els comportaments, els valors, l’ètica, etc. Era la meva primera sortida fora de Catalunya després de la manifestació del 10 de juliol passat i tenia una certa curiositat per saber com seria acollit. Ara, de retorn amb tren, tinc vuit hores de viatge de bon aprofitar per llegir i per fer un balanç d’aquesta breu, però intensa, estada. El primer que constato és el molt que un aprèn dels contactes humans, especialment quan són entre persones recentment conegudes.

El tracte que m’han dispensat ha estat exquisit i mai han fet sortir, en les nombroses converses que hem mantingut, cap tipus de valoració negativa sobre Catalunya. Només he sentit expressions plenes de reconeixement i de simpatia. Vaig tenir un petit ensurt quan en un lapsus em va sortir que era “independentista” en lloc d’”independent”. Res va alterar el bon ambient i comprensió. Constato, doncs, com tantes altres vegades, que poca cosa té a veure la manera de ser de la ciutadania amb els interessos econòmics i polítics de determinats partits disposats a treure rendiment electoral especulant sobre “enemistats” que no existeixen. Crec que hem de filar prim i no posar tothom en un mateix sac.

Quan vaig per Castella, Andalusia, País Basc, l’Alentejo, Múrcia, etc. em sento menys foraster  que a Alemanya, posem per cas. La península Ibèrica és el següent cercle d’afinitat immediat després de la meva nació. Reivindico el dret a l’autodeterminació per, en cas d’aconseguir la sobirania, abraçar-me amb els pobles ibèrics en el context d’una confederació. Confederació que veig que pocs defensem perquè només sento centralistes, autonomistes, federalistes i independentistes. La confederació és viable, garanteix plenament els nostres drets i permet afinar la mida dels  nostres vincles amb els pobles confederats.

Crec més realitzable una confederació ibèrica, com el segon cercle de pertinença, que no pas el tercer cercle que desitjo. Tots parlem d’Europa. De moment va fracassant. Fracassa perquè Europa és una divisió forçada, un continent que a l’escola ens ensenyaven a pintar de color diferent dels altres quatre. Però també pintàvem els estats africans de coloraines, desconeixent que les línies frontereres eren fruit d’interessos de les metròpolis i no tenien en compte els agrupaments segons afinitats ètniques d’aquell explotat continent. Em sento bastant lluny d’un rus o d’un danès. A mi m’agradaria més que el tercer cercle fos la Mediterrània. És casa meva.

Per arribar a una Unió Mediterrània necessitaríem polítics agosarats que trenquessin les fronteres artificials i interessades entre les dues ribes tan properes, tan germanes i, a la vegada, tan desconegudes. Una Unió Mediterrània és el millor que ens podria passar per llimar els tradicionals malentesos i per situar la religió on ha d’estar. Respectant les diferències culturals de la vintena llarga de nacions que volten aquest mar, formaríem una regió humanitzada, creativa i fecundada gràcies al millor d’uns i altres. Perdoneu-me per aquest somni, potser per a alguns blasfèmia. És un somni que gràcies a l’atzar, o als vents que bufen favorables, es converteix en un somni despert en el nostre Museu de la Mediterrània. El seu audiovisual de final de recorregut segueix sent un dels que mai no puc veure sense emocionar-me. Mediterrània: t’estimo!

Los comentarios están cerrados.