Durant l’estiu, ja acabat, he repartit el meu temps entre la recerca de l’assossec davant del mar, veure i parlar amb bons amics, tractar de portar una vida sana, prendre nota i idees per a una propera història que he d’escriure, i en la lectura.
Han anat passant per les meves mans Las tres bodas de Manolita, d’Almudena Grandes; La pirámide immortal, de Javier Serra, i m’he posat al dia amb Ken Follet després de llegir Un lugar llamado Libertad (2006) i he comprat El umbral de la eternidad, l’última peça de la trilogia The Century d’aquest gran narrador gal·lès.
I per prendre major consciència de la meva condició d’escriptor, tinc sobre la taula ─i vaig llegint sense presses, però amb feliç deteniment─ Aquellos años del boom, del periodista de La Vanguardia i recent premi Gaziel Xavi Ayén, en el qual desentranya aquella eclosió d’enginy literari hispanoamericà que va desembarcar a Barcelona en l’últim decenni del franquisme, sota el guiatge de la superagent literària Carmen Balcells, tal com se l’anomena en alguns moments de l’obra. La recomano a aquells que no poden resistir l’empenta de la curiositat i volen furgar en les biografies de García Márquez o Vargas Llosa, entre d’altres. És un gran llibre.
Quan faig repàs del conjunt, veig que vaig ben servit. Però m’aturo especialment en La pirámide inmortal, en la qual Javier Sierra ens fa viatjar per la més profunda de les divinitats i espiritualitats del vell Egipte, a través d’un Napoleó Bonaparte que, a més del seu afany per construir un imperi francès en el món, amaga somnis d’immortalitat. Serra ofereix al lector els paral·lelismes de la mort i resurrecció ─als tres dies─ d’Osiris i Jesucrist, essent la d’aquest últim molt posterior a la del marit d’Isis i pare d’Horus.
Napoleó es va aproximar a aquesta immortalitat que buscava després d’una nit d’èxtasi eròtic que formava part d’un ritual per caminar cap a la mort i l’eternitat… no els explicaré més perquè l’obra acaba d’arribar a les llibreries, però sí que vull compartir amb vostès la meva convicció que el llibre de Serra, que d’alguna manera posa el cristianisme sota l’ombra dels faraons ─Jesús va viure gairebé trenta anys a Egipte─, no hauria passat el nihil obstat de la censura eclesiàstica de la postguerra espanyola i, possiblement, hauria portat l’autor a la pira del Sant Ofici fa quatre o cinc segles.
És també un bon llibre i que també els recomano perquè té molla i t’acosta, des del format de la novel·la històrica, a realitats que poc tenen a veure amb les dels motlles educatius amb els quals vam créixer els que vam néixer i vam créixer des dels anys cinquanta. El que pensava a mesura que avançava: fins a quin punt els col·legials d’abans i bona part dels actuals deixen espai i donen per fets provats fites de la història que no ho són?
Aquest mateix dubte va venir al meu cap fa anys, quan vaig llegir Inés del alma mía, d’Isabel Allende. Aquell gran llibre em va animar a escriure, fa ja set anys, Cambiar la historia. (Premin al damunt si els interessen aquests assumptes.)
«Corria per la història de la conquesta de Xile», vaig escriure l’agost de 2007, «a través de les pàgines d’Inés de l’ànima meva, d’Isabel Allende, que, amb les llicències literàries necessàries, porta el lector a coll i be fins als orígens d’aquest gran país transandí com a part del Regne d’Espanya. Les crueltats comeses sota la solapa d’una política de mestissatge obligat, perquè els homes nadius desapareixien de forma cruel ─i el fariseisme de justificar tot allò en l’extensió de la fe cristiana fins als confins de la terra, produeixen un cert neguit per pertànyer a aquest país que en l’ensenyament de la seva història només ha assumit, amb la boca petita, alguns excessos de la colonització.
»Vaig entendre millor, en tancar les tapes del llibre, la petició de perdó públic d’alguns presidents sud-americans en ocasió del recent viatge de Benet XVI i el reconeixement final del Vaticà que el que va passar en aquelles terres no pertany, precisament, al bo i millor de la història de l’Església Catòlica».
És ben clar que això de Javier Sierra i la seva immersió en la màgia egípcia no tenen res a veure argumentalment i històrica amb l’obra de l’escriptora xilena establerta a Califòrnia, però sí que convida a pensar que caldria canviar els motlles del que ensenya i introduir els elements del que es va sabent gràcies als que escorcollen en la història, amb més curiositat. De la mateixa manera que caldria corregir els capítols electritzants de la colonització americana, no estaria pas malament que s’ensenyés, des d’una certa distància, sense manies i descavalcats dels lloms dogmàtics, la història de les religions.
