Sr. Obama, vostè m’ha decebut

Després de l’atac amb armes químiques contra la població de Síria, comès pel bàndol pro governamental, fet d’una indiscutible gravetat, el president dels Estats Units, Barack Obama, va mostrar al món la seva cara més bel·licista.

Impulsivament i quasi de manera instantània, volia donar una resposta al règim de Bashar al-Assad, executant una operació militar de càstig, sense ni tan sols comptar amb el seu tradicional aliat britànic, l’ONU, o el suport popular.

Després, tots sabem com van evolucionar els esdeveniments fins avui. Al crit de guerra d’Obama, no va passar gaire temps perquè s’hi volgués afegir el primer ministre britànic i els altres aliats de sempre. Per sort, tant el poble nord-americà com el britànic, cansats de tanta guerra inútil, de sofriment estèril i de tants sacrificis econòmics, no van donar suport a les iniciatives bèl·liques dels seus líders, que després de molts dubtes i canvis de posicionaments, van cedir bona part del protagonisme al president rus Vladímir Putin, al mateix Al-Assad, que n’ha sortit reforçat, i com a últim recurs també a l’ONU, fent el paper de comparsa, com ja ens té acostumats.

Des que el món és món, de guerres n’hi ha hagut sempre. Se n’han fetes en nom de tots els déus, de reis, de causes, de raons i d’homes de diferents races i condició. Cap d’elles justa, perquè no hi ha guerra justa, ni causa que la pugui justificar. Totes estan infectades pels virus de la condició humana, com poder ser: la cobdícia, l’afany de poder, imposar ideologies, el racisme o els fanatismes religiosos. Quan actuen, les conseqüències que tots ells generen van regides pels mateixos comuns denominadors: sofriment, destrucció, maldat, mort i vessament de sang.

Al meu entendre, tota guerra comença amb una derrota per a cadascuna de les parts bel·ligerants, que al mateix temps es podria fer extensiva a tota la humanitat. La derrota del raciocini, de la intel·ligència, de l’ètica, del sentiments i dels valors morals, que per naturalesa tots ells haurien de formar part innata de la raça humana, però que malauradament no sempre és així. Emprendre una acció de guerra, malgrat que es pugui creure o pensar que la causa bé s’ho val, que es té la raó, o que és una causa justa, ha de ser l’últim dels recursos. Qui ho fa, no hauria d’oblidar mai que la major part dels efectes directes i col·laterals els pagaran els mateixos de sempre: persones innocents, que ni l’han buscat, ni res tenen a veure amb el conflicte.

Voler emprendre accions militars d’aquesta índole, ho puc arribar a entendre ─mai acceptar─ que ho facin alguns dels tirans, dictadors o dèspotes que encara queden al món, segurament això deu formar part de la seva idiosincràsia. El que no puc entendre és que ho vulgui fer qui hauria de ser un paladí de la pau. Em refereixo a vostè, Sr. Obama, el president de la nació més poderosa de món i premi Nobel de la Pau. Sí, de la PAU.

Crec que, si hi ha voluntat per buscar-la, sempre existeix i es pot trobar una escletxa o una via, per més petita o amagada que sigui, que ens portarà al camí de l’enteniment; però, malauradament, moltes vegades preval més el mesquí interès econòmic que la vida i el sofriment de les persones. També, moltes vegades, es dóna la paradoxa i la hipocresia de voler pacificar grups o països que per la porta del darrere se’ls està venent armament.

Entre altres, una bona iniciativa per part seva hauria estat, Sr. Obama, tallar de soca-rel la venda de material militar i munició a les parts bel·ligerants a Síria i instar els altres països a seguir el seu exemple. Aquesta ─sóc conscient que la tasca és difícil i compromesa─ hauria estat una actitud molt més noble, digna, coherent i pròpia d’un premi Nobel de la Pau.

Sr. Obama, vostè m’ha decebut, no és això el que jo esperava de vostè, i crec que qui li va concedir el Nobel de la Pau, o es va precipitar, o anava equivocat, o vostè ens portava a tots molt enganyats.