Gairebé a totes les persones els arriba, per poca sort que tinguin, un moment màgic en la seva vida.
I per màgic em refereixo a les situacions que excedeixen el que podríem anomenar felicitat quotidiana, la més normal, però no per això menys important. És a dir, no em refereixo a un enamorament fulminant, la grandesa de la paternitat o el comiat o retrobament amb un amic de tota la vida. Aquestes són situacions que, per fortuna, gairebé tots els humans tenen oportunitat de treure-hi el cap alguna vegada.
La màgia a la qual em refereixo és aquella que et transporta a un escenari que durant un temps, generalment llarg, t’ha semblat inabastable i que, a mesura que s’apropa, encongeix el cor de les teves emocions més personals. Sí, ja sé que sona una mica cursi, però m’ha passat a mi, quan he anat veient com les meves històries narrades han anat prenent forma d’un llibre ben enquadernat.
Aquests dies arriba a les llibreries El cas Ruglons, la meva quarta novel·la, que edita novament El Aleph. És narrativa, ficció versemblant, perquè explica coses que podrien ocórrer i que porta a les seves pàgines una bona dosi d’intencionalitat, que no vol dir, ni de bon tros, mala intenció.
De la mateixa manera que en la meva primera novel·la, L’home que va poder ser lliure, retratava la societat altburgesa i aristocràtica de Bilbao ─la ciutat en què vaig néixer─, i que en L’illa dels rebels viatjava fins a un lloc inexistent al Carib per novel·lar sobre l’estrany maridatge que crec que hi ha entre el populisme i els fils que mouen els diners ─cosa que no es veu─, o en Llibreria Llibertat, on recreava una Barcelona que el 2002 va ser capital d’Europa durant uns pocs dies, en El cas Ruglons he empès a caminar dos personatges de diferent classe i pelatge: una castellana rural, amb ambició sense aturador, i un gitano de sis anys, que dóna estrebades a les bosses de les senyores i que, un dia, veu com li canvia la vida quan la Guàrdia Urbana l’atrapa in fraganti .
Fins on arriba la meva memòria, l’escriptura ha ocupat gairebé tot l’espai que m’ha envoltat. La meva mare deia en algunes ocasions que el pare ens tenia a tots embolicats en paper de diari i el temps restant ens inculcava, de vegades esgotadora i insolentment, que si no llegíem bona literatura no seríem res en la vida. Quan ho recordo, se m’acut que si el meu pare hagués estat torero o promotor immobiliari, els germans Zuloaga, els meus dos germans i jo, hauríem acabat aixecant passions en places de toros i en la premsa del cor, o potser folrats d’euros fàcils, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, i segurament en fallida, des del 2008.
Sense pretendre posar-me en el rebuf de Luigi Pirandello en Sis personatges en busca d’autor, he de reconèixer que les dues darreres novel·les varen començar pel dibuix del perfil dels seus protagonistes. I les dues últimes transcorren a Barcelona, on visc des de fa gairebé 25 anys.
A Llibreria Llibertat varen néixer la Laia, altburgesa revolucionària empadronada a Pedralbes; en Dídac, un capellà que ho va ser perquè estava escrit i que va penjar els hàbits per descobrir com era la vida; en Ryan, camell surrealista que ni tan sols ell mateix sabia quines coses, de les que contava, eren certes i quines no, i l’Armengol, un esperpèntic malastruc fill de la dreta rància, extremenya i anarquista de l’Hospitalet.
En El cas Ruglons he fet el mateix en posar al capdavant del repartiment dos personatges que no van seguir la lògica de la seva biografia i que, segurament per això, pateixen debats interns bastant durs.
L’escenari és la vida mateixa, plena de realitats, algunes força cruels, que cada matí ens sorprenen en connectar la tauleta, encendre la ràdio o fer un cop d’ull a les portades dels diaris. Els pelotazos, les burles al fisc, les evasions de capitals, la doble moral dels ciutadans exemplars, les falses aparences… i moltes més coses, es donen a Barcelona com a qualsevol altre lloc.
Com dic en la introducció de la novel·la, tot el que va passar imaginàriament al Club de Polo de Barcelona podria haver succeït a la Puerta de Hierro de Madrid o a la Sociedad Bilbaína de la ciutat del Nervión.
Res més. Avui, disculpin-me, he hagut de parlar de mi.