A les acaballes del segle XVIII el funcionari castellà Francisco de Zamora, membre de la Reial Audiència de Barcelona, visità Torroella de Montgrí en el decurs d’un llarg viatge pel Principat de Catalunya. Per bé que el distingit viatger anotà en el seu diari la importància que tenia en aquest municipi el cultiu de l’arròs, en parlar dels principals productes que l’agricultura local produïa, Zamora no esmentà en primer lloc l’arròs, sinó el vi, seguit de l’oli. El funcionari reial explicava que a la vila hi havia tretze o catorze molins d’oli, que ja és dir si tenim en compte que ara només n’hi ha un.
El vi i l’oli que Torroella de Montgrí produïa en abundància en aquella època procedien, naturalment, de l’estesa de vinyes i olivars que hi havia a frec de la muntanya; no tan sols als peus del massís mineral, sinó fins i tot als pendents rocallosos, en aquells indrets on, alçant murs de pedra seca, hom podia convertir un pedruscall en una terrassa apta per al cultiu. L’esforç humà era ingent, una feina de titans. Tanmateix, abans de la revolució agrícola, l’única manera d’augmentar la producció d’aliments consistia a incrementar la superfície cultivada. A més boques, més terres conreades, i això fou el que s’esdevingué al nostre municipi i a la resta de Catalunya al llarg del segle XVIII.
L’estesa d’olivars que llavors hi havia als peus del Montgrí devia fer goig de veure, sobretot a finals d’hivern, quan florien els ametllers plantats entre les oliveres i ací allà esclataven punts i clapes de blancor. Però d’aquell mar platejat d’oliveres que s’estenia entre el Ter i la muntanya, avui dia en resta molt poca cosa. Vestigis i prou. D’un temps ençà s’han arrancat moltes oliveres i, altrament, molts olivars romanen abandonats des de fa dècades i la malesa els ha anat envaint.
L’olivera és una planta soferta, resistent (a la sequera, al vent, a la contaminació de l’aire…) i molt longeva. Que no s’hagi de regar a l’estiu és un gran què en aquest país on la pluja és tan gasiva, i ja pot bufar fort la tramuntana que no tombarà cap olivera; a tot estirar, esqueixarà la branca més feble. Com la mítica au fènix, l’olivera reneix de les seves cendres, o gairebé; n’hi ha prou que un tros de soca se salvi del foc perquè la planta es regeneri –lentament, això sí. En un altre ordre de coses, l’olivera és un dels arbres més emblemàtics de la Mediterrània, símbol de pau (recordeu el colom de Picasso: sosté una branca d’olivera amb el bec), de fortalesa, de fertilitat fins i tot.
Personalment, les oliveres m’agraden, més que els pins i els xiprers, altres arbres totèmics de la Mediterrània. Sobretot les oliveres velles, les centenàries, pel contrast entre la soca grisa i rugosa i l’arrodonida capçada verda (o platejada, quan bufa el vent), entre senectut i joventut. Suposo que les oliveres també deuen agradar a una bona part dels immigrants que procedeixen dels països riberencs de la Mediterrània; els ajuden a recordar el paisatge auster de la seva terra natal, i en aquest sentit l’olivera és una mena de pont entre Orient i Occident.
Ja fa temps que no es planten gaires oliveres. Per fer bonic, sí. De cara a la producció d’olives, ben poques. Línies més amunt he esmentat algunes “virtuts” de l’olivera. Naturalment, també té “defectes”. El principal és el seu lentíssim creixement. Han de passar uns quants anys perquè el plançó es transformi en un arbre que faci una mica de patxoca, i encara alguns anys més per tal que l’olivera llevi unes quantes embostes d’olives, i no diguem un sac. En el món en què vivim, de presses, de recerca del benefici immediat, qui té paciència per esperar tant de temps? Ningú. És molt probable que d’aquí a un temps hi hagi més oliveres al nucli urbà del nostre municipi -als parcs, jardins, rotondes…- que a les feixes de les faldes del Montgrí. És a dir, més oliveres plantades amb un propòsit estètic que no productiu. Si és així, què hi farem! La qüestió és que es plantin oliveres.
Perquè l’olivera em fa pensar una mica en el caràcter dels catalans. Com l’olivera, nosaltres també som resistents, tossuts; també tenim voluntat d’existir i perdurar, i una gran capacitat de refer-nos quan venen mal dades, quan violents vents de ponent o del nord ens castiguen severament. Un motiu més, doncs, per a plantar -o replantar- oliveres. L’olivera com a metàfora del caràcter indomable d’un poble.
