Per Sant Genís som fora

“Nosaltres per la festa major aprofitem per marxar de vacances, no hi som mai”. No ho puc entendre.

L’agost del 2016 treballava per una empresa de Barcelona fent assessoraments tàctics de futbol amb diferents clubs d’arreu. Va ser un estiu increïble: a finals de juny ja vaig marxar a Ottawa per fer-hi dues setmanes. D’allà vaig volar a Toronto a fer-hi tres setmanes més. Després, de tornada, cap a Heemstede, a Holanda i finalment, dues setmanes a Limassol, a Xipre i un mes més a Tessalònica, a Grècia. Tot això era un pla fantàstic fins que vaig ser conscient que, malauradament, em perdria la Festa Major. Crec que era la primera vegada que me la perdia des que tinc ús de raó.

Recordo que el dia 25 d’agost era a Tessalònica, al complex esportiu d’Atermon, fent una classe teòrica a un grup d’entrenadors i, no sé ben bé com, entre conceptes tàctics els vaig començar a explicar que aquell mateix dia era la Festa Major del meu poble. Vaig buscar a google fotos dels gegants de Torroella i del Correfoc i els hi vaig projectar. M’agradaria veure l’escena des de fora… entre el que devia intentar explicar jo i el que devien intentar entendre ells. Total, que a les 12h en punt (les 13h més o menys a Torroella) vam fer una mitja part del curs i els vaig explicar que segurament, en aquell moment, a la Plaça de la Vila (at the town square crec que vaig dir), devien estar sonant les primeres notes de Torroella Vila Vella (Torroella old town). No recordo ben bé com va anar l’escena però vaig decidir posar la sardana pels altaveus de l’aula i, com qui no vol la cosa, de cop ja havíem format una rotllana i els estava ensenyant a ballar llargs i curts.

Va ser terrible viure Sant Genís des de la distància. Tan terrible que, a partir de llavors, a tots els projectes que he estat, els hi he deixat ben clar: l’última setmana d’agost, jo, a casa.

Aquella llunyana Festa Major em connecta ràpidament amb la d’aquest any, que l’hem viscuda molt intensament. Bàsicament perquè, tal com es comenta al Safareig de la Vila, ha començat el penúltim dia. Espereu-vos doncs a veure la de l’any que ve, que Sant Genís cau en dilluns i, probablement, tindrem Torneig de Tenis Taula i Correfoc dels Mussolets el divendres 22; Correfoc dels Ducs el dissabte 23; Vermut explosiu, Partit de les Llegendes, Medalles, Pregó i Sopar Popular el diumenge 24 i el dilluns 25 començarà la Festa… ja no m’aventuro a dir quan començaran les Barraques. Ai, ai, ai, el Safareig de la Vila. Ja tremolo.

De tots els moments memorables de la Festa d’aquest any, a part del moment de deliqui a la Sala durant el Cercabirres (mal anomenada Nocturna), em quedo amb una tradició que hem recuperat no fa gaires anys i que, si no l’heu vist en directe, us el recomano: el litúrgic Ball de l’Àliga dins l’església de Sant Genís. Normalment es fa un cop acaba la missa però aquest any, en caure en diumenge, es va fer just abans de començar.

Em quedo amb aquest moment perquè és absolutament impactant la sinergia que es crea entre el silenci i les notes de la tarota i les passes de l’àliga majestuosa ballant entre els bancs just davant l’altar. També em quedo amb aquest moment perquè va ser l’últim ball davant de Mossèn Josep, que va dir missa per Sant Genís i se’n va anar l’endemà, tranquil, sense fer gaire soroll però deixant un llegat i un molt bon record al poble. Precisament també gràcies a ell s’ha recuperat aquest ball cerimoniós i que mantindrem (espero) per sempre més.

De Mossèn Josep me n’emporto un bon record. Malgrat que fa anys que no vaig a missa, vaig connectar bastant amb ell quan fèiem visites guiades de “Torroella màgica” a l’església. No se’n perdia ni una. Recordo que s’amagava (no gaire ben amagat) a la volta de l’entrada a la sagristia i espiava com fèiem tota aquella colla de personatges.

Últimament el trobava assegut al banc de pedra de davant de l’església parant la fresca amb en Josep Riera. Normalment jo passava amb bicicleta.

Bona tarda Mossèn.
On vas Batlle?
Miri, a fer la volta per les Dunes amb la bicicleta. Vol venir?

I reia, recolzat amb les mans al banc, amb les espatlles altes, abaixant el cap.

Ui no, avui no. – encara rient.
Doncs vostè que s’ho perd. Adéu siau Mossèn, adéu Riera!

L’última vegada que el vaig veure era la setmana prèvia a la Festa Major, un vespre que anàvem amb una colla a veure la posta de sol i a sopar al Castell. També ens va preguntar on anàvem i el vaig convidar a venir. Em va dir “ui no, potser la pròxima vegada”. No hi haurà pròxima vegada, Mossèn.

Però miri, el pròxim dia que hi pugem pensaré en vostè, que ja deurà ser al cel, una mica més amunt que nosaltres. I l’any vinent, per la Festa Major, quan fem ballar l’àliga dins l’església, també hi pensaré, perquè segur, des d’algun raconet de l’església, ens estarà espiant.

Adéu siau Mossèn!