i la seva novel.la L’amor boig.

Pere Rovira (Vilaseca de Solcina, Tarragonès, 1947) és un dels grans noms de la literatura catalana actual. Reputat poeta, és també narrador, assagista i traductor. Doctorat en filologia, durant més de trenta anys va ser professor de poesia moderna a la Universitat de Lleida. La seva obra ha estat traduïda al castellà, a l’anglès, al gallec, al francès i al rus. Viu a Alpicat, al Segrià, i als Eucaliptus, al delta de l’Ebre, llocs que són els predilectes dels seus poemes i dietaris.

La seva primera novel·la és L’amor boig que ara comentem i que va ser guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona 2008. Però abans va tenir un camí tortuós. Diu l’autor que inicialment es va presentar al premi Sant Jordi. Al difunt Isidor Cònsul, director de l’editorial Proa, li hauria agradat que la novel·la hagués obtingut el premi.  Ell mateix li va fer saber, poc després, que el premi havia estat per a un altre, ens explica Rovira en el seu darrer dietari. ”No em pensava que tinguessis tants enemics” li va dir Cònsul. 

Cònsul ha relacionat la trajectòria literària de Rovira amb dos escriptors de la mateixa generació: “Amb aquest pas, de la poesia a la ficció, Pere Rovira se situa en la mateixa línia de Miquel de Palol i Maria Mercè Marçal, que també van començar de poetes i després van llançar-se a la novel·la”. Precisament tenim la sort que acaba de sortir un recull de poemes escollits de la seva obra (Avui és sempre) que il·luminen la seva meritòria i valuosa evolució poètica.

Artista auster i exigent, amb una veu sempre dura però humanista, segons Pere Antoni Pons, amb L’amor boig, Rovira ens explica una apassionada història d’ amor entre Clara i Esteve, dos adolescents que fugen de casa i es refugien a Barcelona. Passats trenta o quaranta anys cadascun dels dos protagonistes ens tornaran a explicar a la seva manera aquella vertiginosa, passional i impetuosa relació, però el record que en guarden ja serà diferent, perquè la memòria és infidel. Diu textualment Rovira que “volia parlar de dos amors que socialment no acaben de trobar el lloc adient: l’amor adolescent i l’amor en la vellesa. A la segona part de la novel·la retrobem els protagonistes, molt més tard i veiem què els passa i si poden tornar a ser amants”. Rovira utilitza la tècnica de relatar una mateixa història explicada a partir de les versions diferents que en tenen els protagonistes, amb una gran habilitat per a encaixar totes les peces del trencaclosques.

El títol de la novel·la fa referència a Yamorfou de Breton i els surrealistes. Diu Rovira que volia que l’ ingredient principal de la història que relata fos l’amor passió, l’amor que ens fa perdre el cap i ens fa fer coses que racionalment potser no faríem. Aquest tipus d’amor passió el trobem ja a l’Edat Mitjana, quan s’identifica amb una mena de malaltia.

Amb un guió ple de giragonses i sorpreses, i amb un ritme literari endimoniat,  àgil i intrèpid, que no et deixa parar de llegir, la novel·la ve precedida per unes cites literàries molt calculades, de  Ramon Llull, KP Kavafis, Antonio Machado i Scott Fitzgerald que ja són fermes pinzellades de tota una declaració de principis.

A la narració, l’autor no deixa de fer intel·ligents picades d’ullet al lector,  introduint en el text pensaments d’escriptors que coneix perfectament, com Charles Baudelaire (“una persona sana pot passar dos dies sense menjar, però no sense poesia”), Josep Pla, Julio Cortazar, Francis Scott Fitzgerald, André Breton, Antonio Machado –un dels autors preferits de l’autor-, Jorge Manrique o Gustavo Adolfo Bécquer. 

Hi ha també un interessant capítol que, amb perícia de gran escriptor, comença remarcant els quadres dels pintors que fascinaven la protagonista: La vicaria, de Fortuny, El capvespre,  d’Urgell, Plein air, de Casas, La creu de terme, de Rusiñol, i la Natura morta, de Nonell, “la de l’arengada, les cebes i les magranes”.

Diu textualment Pere Rovira, sobre l’amor, en els darrers anys de la vida, que “si el vell se sent estimat per les persones que estima, i si pot dedicar-se a allò que més o menys sap fer, té motius per estar content i per voler mantenir la seva presència al món tant com sigui possible”.  

La lectura de la novel·la sedueix i ocasiona tant als nous com als vells lectors de Pere Rovira, un interès febril per aprofundir en el coneixement de la seva fecunda i coherent però diversa obra literària. 

Després de llegir L’amor boig -aquesta polièdrica perla narrativa-  ens envaeix aquell deix espontani de satisfacció i d’agraïment ocasionat per una lectura plena i rica que entreté, enganxa i interpel·la. En definitiva ens omple d’un immens i insubornable plaer literari.