A primers de desembre varen sortir a la premsa els resultats de l’informe PISA, és a dir, els resultats d’una avaluació que la OCDE fa cada tres anys per analitzar els coneixements i les competències dels estudiants de 15 anys, en comprensió lectora, matemàtiques i coneixement científic.
Partint de que els resultats de les avaluacions sempre són relatius, tenim que Catalunya i Espanya estan per sota la mitjana europea, amb només Itàlia, Portugal, Grècia i Bulgària per darrera seu. Des dels diferents sectors de la societat i especialment en el món de l’educació ens hem preguntat: Què ens està passant? La resposta no és única i cal analitzar el tema des de diferents punts de vista i des de diferents sectors.
S’han fet moltes reflexions, s’ha opinat tan com s’ha volgut i s’han passejat pels mitjans de comunicació uns quants tòpics, tot plegat perquè ningú no vol tenir la culpa d’uns resultats tan mediocres:
Calen més recursos. Probablement mai deuen ser prou els recursos que es dediquen a educació, però també cal que els que tenim els sapiguem rendibilitzar al màxim. Hi ha països amb menys recursos que obtenen uns resultats més alts.
Hi ha molta immigració. En pocs anys ha canviat molt el perfil social dels centres educatius públics, però també és cert que la incorporació de la immigració moltes vegades ha posat de manifest les mancances que ja fa anys que arrosseguem.
L’escola ha de fer de tot. Cada vegada s’afegeixen més temes al currículum: educació viària, educació sexual, educació per a la pau, educació mediambiental, educació per a la salut: alimentació, alcohol i drogues; educació per a la ciutadania, etc. Són temes que és important tractar-los en un grup d’iguals però també són temes que la família no pot delegar per complet a l’escola.
L’ESO és obligatòria fins els 16 any. Això vol dir que tenim a les aules alumnat de tot tipus: alumnat brillant, alumnat que va seguint, alumnat amb necessitats educatives especials: alguns acaben d’arribar i no coneixen la llengua, altres tenen trastorns de conducta, altres tenen dislèxies, … I tots estan dintre dels centres educatius, talment com un reflex del que ens trobem a la societat. Per això cal valorar aquesta situació que tenim perquè, tot i la seva dificultat, és ideal per educar i preparar els futurs ciutadans per al tipus de societat que es trobaran quan surtin al carrer.
Malauradament aquest tipus de preparació per a la vida que necessiten els nostres joves d’avui, no la trobarem escrita en cap llei. Però, en el dia a dia, cal buscar noves metodologies, de tipus més cooperatiu, encara que això suposi nedar contra corrent.
No hi ha cultura de l’esforç. És cert que cada vegada n’hi ha menys (sense fer-ho extensiu a tots els estudiants) però no és exclusiu dels alumnes perquè… a les famílies, es viu la cultura de l’esforç? I els anuncis i programes de la TV, fomenten la cultura de l’esforç?
Estem preparats els professionals que hem d’afrontar aquest panorama cada dia a les aules?. Es fan grans esforços per estar al dia i estar a l’alçada de les circumstàncies. És urgent que es canviï el sistema de preparació dels estudiants que surten de la universitat i es volen dedicar a l’ensenyament. És molt necessari també que cada centre educatiu pugui dissenyar el seu Pla de Formació Permanent segons les característiques del centre i és molt important que cada centre dissenyi la seva pròpia avaluació i a partir d’aquesta elabori el currículum adequat.
La reflexió podria continuar més enllà però em sembla que hi ha una cosa molt clara i és que la millora dels resultats no és exclusiva de l’escola, ni ens vindrà mai donada per una llei d’educació, sinó que cal que ens hi posem tots: mestres, professors, pares, mares, administració i comunitat. Recordem aquell savi proverbi africà “per educar una criatura es necessita la tribu sencera”.
