Als números de juny i de juliol vam publicar els dos poemes premiats ex aequo en el concurs convocat per l’Ajuntament de Torroella de Montgrí. Ens plau de publicar avui el treball premiat en la modalitat de prosa.
La Lola
La Lola està convençuda que aquest matí una de les cuidadores li ha agafat l’ampolla de xampú de l’armari. I no para de queixar-se i dir disbarats. M’he cansat d’explicar-li que segurament el xampú se li va acabar la setmana passada quan la van dutxar. O que la seva filla es va endur l’ampolla i n’hi portarà una de plena quan torni venir a veure-la. Però la Lola no escolta. Quan faig veure que llegeixo l’Hola que tinc a la falda i no la sento, s’ho deixa córrer i se’n va empenyent el caminador pel passadís buscant una altra víctima.
Aquí som setze dones i dos homes que seiem en cadires arrenglerades a banda i banda d’un corredor ample i clar, amb finestrals que donen a un pati interior ple de flors i arbres. Nosaltres som els que tenim el cap clar. Jo diria que a vegades també perdo la xaveta, però en tot cas no soc aquí perquè hagi perdut el cap. Soc aquí perquè tinc noranta-un anys i soc sola a món. Vaig estar quaranta anys casada amb un americà que es va morir quan tots dos en teníem setanta-cinc, o sigui que ja en fa setze, ho dic bé? No teníem fills i al final, allà a Xicago em vaig quedar sola de veritat. Tenia molts amics, però tots eren vells com jo i la família els havia anat portant a residències o se’ls havien anat enduent a viure amb ells.
Com que jo no tenia família que em pogués portar a una residència, fer-se càrrec dels estalvis i pagar les factures, vaig decidir, abans no em fes massa vella per traslladar-me, tornar al meu poble, instal·lar-me al geriàtric i carregar amb aquesta responsabilitat la filla d’una cosina.
El primer mes me’l vaig passar plorant dia i nit. Plorava per tot el que havia deixat enrere: casa meva, el meu carrer, la ciutat, els amics, les activitats d’Active Seniors, les excursions, la meva metgessa, els veïns, els nois que em portaven la comanda del súper, els scones, la neu… Com que no tenia res més a fer, tenia tot el temps del món per plorar.
Al cap d’un mes, dia amunt dia avall, suposo que se m’havien acabat les llàgrimes i vaig començar a no plorar durant un parell d’hores al dia, i de mica en mica vaig anar parant del tot. Estava clar que no podia tornar-me’n anar, per tant en això no calia ni pensar-hi, però em sembla que el tomb el vaig fer el dia que vaig descobrir que no tenir res a fer en tot el dia era una meravella. M’havia passat tota la vida desitjant tenir temps per no fer res. I ara, finalment, en tenia a cabassats. Vaig començar a parlar amb els altres residents i vaig descobrir que molts estaven tan o més bé del cap que jo i que amb alguns ens coneixíem de quan érem joves. El primer mes no l’havia reconegut, perquè no l’havia mirat, però va resultar que aquí m’hi vaig trobar amb el meu primer xicot.
Ara compta. Ell havia vingut per poc temps, perquè li havien posat una pròtesi de genoll. Però encara vivia sol a casa. A casa seva. La casa que havia compartit amb la seva primera dona i els seus primers fills, i després amb la segona dona i els fills més petits… fins que els fills, tots, havien marxat cap aquí i cap allà i la segona dona havia mort. A diferència de mi, ell es podia permetre viure a casa seva amb la tranquil·litat que si li passava alguna cosa, els fills serien més o menys a prop i estarien més o menys disposats a venir. A diferència de mi, no havia de patir per si un dia es trobava deambulant sense nord pels carrers de Chicago sense que ningú li preguntés on anava. Sempre havia estat molt independent i em sembla que si no hagués estat pel genoll, els últims anys de la vida no li haurien semblat gens malament.
Havia après a cuinar. “Al principi era menjar de supervivència”, em va explicar. “Però després hi vaig anar agafant el gust i cada vegada passo més hores a la cuina fent experiments i provatures, tastant coses, llegint llibres de receptes… Estic fet un xef”, reia.
Sempre donava consells a les cuineres d’aquí, que n’estaven d’ell fins al capdamunt.
Mai no em va convidar a dinar a casa seva. Diria que més d’una vegada s’ho va plantejar. Però no es va atrevir. L’hi vaig veure als ulls. Ens costava una mica parlar de nosaltres dos. Després de… què? Seixanta-cinc anys? Després de dues vides viscudes com dues ratlles paral·leles, que no es troben mai fins que totes dues es trenquen i canvien de trajectòria i venen a creuar-se aquí, en aquest geriàtric… Ara compta. Doncs res, que no en parlàvem gaire de nosaltres, però em sembla que tots dos vam tornar a sentir que teníem algú al món, que érem un de sol contra tot, contra el temps. Teníem totes les hores del dia i ens teníem l’un a l’altre per passar-les. Era com si tornéssim a tenir divuit anys. I llavors ell va tornar a dir que no es volia quedar a la residència per sempre. De seguida que va poder, se’n va tornar a casa. A casa seva. Jo necessitava gent al meu voltant. Ell només m’hi volia a mi, al seu voltant. I va marxar.
El genoll li evolucionava força bé i cada dia em venia a veure. I em portava tuppers de menjar que havia fet. Les noies d’aquí altra vegada ben empipades perquè havien de rentar els tuppers i guardar-los per l’endemà i després ell arribava i entrava a la cuina a buscar-los quan li semblava, sense demanar permís a ningú.
Al cap de dos anys, la pròtesi del genoll va començar a protestar i a fer-li mal. Va arribar a fer-lo patir molt. El van haver de tornar a operar i aquesta vegada no va aguantar l’anestèsia i es va morir. Ningú no m’ho va venir a dir. Ho vaig saber per casualitat.
Maria Roura Mir
