El 7 de gener del 2015 passarà a la història pel brutal atemptat contra la seu de la revista satírica “Charlie Hebdo” a París i l’assalt a un supermercat jueu, també a la capital francesa, que van acabar amb 17 víctimes mortals.
Un cop molt dur contra la llibertat d’expressió, un dels puntals de la cultura occidental, i precisament en la capital europea on va començar la revolució que va estendre els valors dels drets humans. Reivindicat pels mateixos autors, els germans Kouachi, com a membres d’al-Qaida, i per d’Amedy Coulibaly, per part de l’Estat Islàmic, les conseqüències de l’acció poden ser importants i tenir moltes repercussions.
Fa mil anys, un xinès anònim ja va definir el que és encara el terrorisme: “Matar-ne un per espantar-ne un milió”. Malauradament, en la nostra memòria recent hem vist els actes terroristes més importants de la història, començant per la caiguda de les Torres Bessones l’ 11 de setembre del 2001, a Nova York. L’Estat espanyol va passar dels quaranta anys de terrorisme d’ETA a patir el terrorisme islamista amb els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid. I un any després va ser Londres, el 7 de juliol, l’escenari d’un altre atemptat d’al-Qaida…
Des de l’11-S, Occident ha de conviure amb el terrorisme gihadista, la branca més violenta i radical de l’Islam. La gihad, la guerra santa, els dóna arguments espirituals per a realitzar els atemptats més brutals. Però aquests moviments no han nascut esporàdicament. Els atemptats contra Nova York i Washington els va realitzar al-Qaida per ordre del seu llavors cap, Usama Ben Laden, que va a passar a ser l’enemic número 1 dels Estats Units. Però Ben Laden durant molt de temps havia estat un bon aliat dels EUA per a combatre contra les tropes soviètiques desplegades a l’Afganistan. Aquells atemptats van ser l’excusa perquè els nord-americans, amb ajuda dels seus aliats, iniciessin dues guerres, primer contra els talibans a l’Afganistan i després contra Saddam Hussein, a l’Iraq. Però també perquè comencessin tot un seguit de restriccions i d’augment de control de la població occidental.
El lema segons el qual la seguretat va en contra de la llibertat s’ha anat imposant. Els atemptats de París recorden molt els de l’11-S. Els autors de la matança del Charlie Hebdo no eren uns desconeguts per la policia i els serveis secrets francesos, però tot i així van poder fer l’atemptat. Manca de coordinació, errors policials… sigui el que sigui, l’atemptat es va produir i el més preocupant és la reacció dels governs occidentals.
El primer ministre britànic, David Cameron, ja ha proposat que de cara a les eleccions generals del mes de maig proposarà el bloqueig dels sistemes de missatgeria instantània encriptada com el Whatsapp. El govern del president espanyol, Mariano Rajoy, ja ha aprovat l’avantprojecte de Llei Orgànica de la Seguretat que introdueix el concepte de “situació d’interès” per mobilitzar els Mossos d’Esquadra en situacions de màxim risc per a la seguretat de l’Estat. Mentre la UE ja debat el control d’internet o de suprimir l’espai Schengen i restaurar les fronteres, el president francès ha ordenat l’enviament del seu portaavions Charles de Gaulle cap a l’Orient Mitjà. I el president dels EUA, Barack Obama, ha declarat la seva intenció de combatre l’Estat Islàmic fins a les últimes conseqüències, cosa que indica que ja ens podem anar preparant per un llarg conflicte, amb el perill d’una resposta amb noves accions terroristes als països europeus.
Això sense comptar amb un augment de la islamofòbia, que pot empènyer molts partits xenòfobs a tenir bons resultats en les eleccions que es vagin produint pel vell continent. Imaginem què pot suposar una victòria del Front National a França? O sigui que tenim un panorama complicat al davant i de difícil solució. La primavera àrab va fer caure moltes dictadures (Tunísia, Líbia, Egipte) però va deixar aquests països molt desestabilitzats. Egipte, després d’un govern dels Germans Musulmans, ha patit un nou cop d’estat per a tornar a recuperar estabilitat. I a Síria les revoltes contra el president Baixar al-Assad han desembocat en una guerra civil de difícil resolució perquè fer-lo caure pot suposar que els gihadistes controlin un país, veí d’Israel, i ajudar-lo significa acabar amb els moderats que es van aixecar contra la dictadura.
I mentrestant l’Estat Islàmic controla una extensa àrea de terreny rica en petroli on habiten milions de persones. La seva intenció és la d’anar-se expandint i anar escampant l’islamisme radical fins a la península ibèrica, que ells consideren Al-andalus, la terra conquerida pels seus avantpassats.
Per tant, és qüestionable que el terrorisme islamista no hagi obtingut una gran victòria amb els atemptats de París. Si cada vegada que hi ha un acte terrorista els governs occidentals acaben posant més controls sobre la població s’actua sobre la llibertat i sobre els drets humans. I per tant, Europa perd part de la seva base essencial.
