Ficció constructiva

Reflexions

Qui més qui menys, tothom coneix o ha sentit parlar de la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada l’any 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. El text de la declaració va ser traduït a multitud d’idiomes i l’Assemblea va demanar a tots els països membres que publiquessin el text de la Declaració i procuressin que fos “distribuït, exposat, llegit i comentat a les escoles i altres establiments d’ensenyament, sense distinció fundada en la condició política dels països o dels territoris”. Heus aquí la redacció del primer dels articles:

“Article 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”. Tots sabem que això no és cert. Milions d’homes, i encara més milions de dones, quan neixen estan destinats a no arribar mai a ser lliures. Una minoria de sers humans neixen en àmbits de poder o de riquesa que no solament els garanteix la llibertat fins a extrems d’arbitrarietat, sinó que determinen ja des del bressol el seu futur domini sobre la majoria dels altres sers humans, destinats a l’esclavitud total o almenys a la total dependència econòmica. La dignitat de la minoria dominant es veurà defensada des del bressol, però la dignitat dels dominats serà sovint menystinguda, trepitjada o negada. Així, si ens atenguéssim a la realitat hauríem d’escriure: “No tots els éssers humans neixen lliures i a uns se’ls suposa més dignitat i se’ls concedeixen més drets que als altres.”És veritat que aquesta redacció seria escandalosa, però el més dolorós és que sabem que a més és certa i que sempre ho serà.

Podríem continuar amb els altres articles. Per exemple aquest:
“Article  5. Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants”.
I encara aquest:

“Article 11. 1. Hom presumeix innocent tota persona acusada d’un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d’un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades”.
Què passa, doncs? És que estem assistint a un enorme exercici d’hipocresia? O és que l’Assemblea General va decidir declarar utopies? No crec pas que sigui així. Com diu el filòsof José Antonio Marina, a partir del qual he desgranat bona part d’aquestes reflexions, tot plegat són ficcions, invents. Però invents pràctics, intencionats, constructius. És l’aplicació de la filosofia del “com si”. La humanitat crea ficcions per fer la realitat. Sap que inventa una realitat inexistent, accepta la ficció i fa un acte de voluntat: és a partir d’aquest acte voluntari que la humanitat edifica una societat sobre fonaments ficticis, inventats, que han de funcionar com si fossin reals.
Els passos cap a aquest acte de voluntat serien:

  1. La natura no ens pot donar drets des del moment que naixem, sinó que com a màxim ens pot donar aspiracions.
  2. Però la humanitat és conscient que cal dotar de drets bàsics tots els homes i totes les dones per deslliurar-los de les actuacions arbitràries que tenen lloc sota la llei dels més forts.
  3. Aleshores és la intel·ligència la que decideix definir la naturalesa humana de forma que se’n dedueixin drets universals, drets de tots els homes i dones.
  4. Una vegada la seva intel·ligència ho ha decidit, la humanitat es considera dotada de dignitat i de drets i així ho proclama.

Com diu Marina, ja sé que tot és una ficció, un invent, però és una ficció necessària i sobretot constituent, ja que crea allò que diu. És per això que n’he dit al títol: “ficció constructiva”.
La majoria desitjaria un món millor, on tots ens trobéssim bé, sense desigualtats, sense dominacions, sense guerres, però al mateix temps som conscients de la nostra realitat, perquè l’experiència demostra que som injustos, dominadors, ambiciosos, envejosos. Aleshores què fem? La salvació rau en l’acceptació d’una suposició, la suposició que tots els homes i dones som dignes i que ens comportem “com si” això fos veritat.

La desgràcia del segle xx va ser pensar que alguns conceptes creats pels homes eren sagrats: l’estat, la raça, la nació… i en nom d’aquests conceptes varen caure milions de persones en guerres, deportacions, neteges ètniques. Més endavant, desencantats, els escèptics varen denunciar que tot havien estat fraus, faules, mentides, ficcions. Varen sortir els anomenats postmoderns: s’havien d’arraconar tots aquests ideals que havien resultat ruïnosos.
Penso que ara el que toca és oblidar el desencant i que, tot i ser conscients que treballem amb ficcions, es tracta de ficcions necessàries que reclamen la nostra participació i compromís per construir a partir d’elles un món millor.