Els nostres ancestres, o sigui els éssers humans primitius que ens van precedir, no es van entretenir a pensar o a filosofar sobre la seva existència a la Terra, tenien altres prioritats.
Alguns dies la força de la natura els ensenyava la seva cara amable i això els permetia recollir els fruits de la terra per alimentar-se i gaudir de certs moments de benestar. Però de cop i volta la terra tremolava i el cel es tornava un infern de trons, llamps i pluges torrencials. Moltes persones sucumbien i morien dins aquest caos per no tenir on guarir-se. Estic segur que els supervivents estaven molt espantats i amb raó es devien preguntar el perquè de la seva desgraciada situació. També crec que en aquelles èpoques primàries, a ningú li passava pel cap pensar que aquells mals eren produïts per un hipotètic ésser superior que es permetia el luxe de castigar les suposades malifetes d’aquests pobres desgraciats.
Però a mesura que van anar passant els segles, els cervells dels humans van anar desenvolupant-se, segurament de manera proporcional, segons el lloc on tocava viure. Sembla que, tal com passa ara a les nostres societats, en aquell temps no tots els cervells eren iguals, encara que tots tenien el mateix pes i igual forma. Ara bé, uns sabien fer-lo treballar bé i altres no, situació que aprofitarien els primers per dominar els segons i utilitzar-los en benefici propi. Una de les tècniques que més van usar aquestes colles de llestos miserables va ser la invenció d’un ésser superior que en teoria era el que dominava el món i, si no es feia allò que ell deia, et castigava amb severitat, i molts van caure a la trampa. Si no es col·laborava podien ser castigats amb totes les plagues hagudes i per haver. Quan un llest es rebel·lava contra aquest ordre establert, coll a terra, així de simple.
El cas més conegut dels milions de persones que van lluitar contra aquest ordre és el d’un home nomenat Jesús de Natzaret, que va morir a la creu per defensar els interessos dels més desvalguts. Més tard, alguns van fer servir el seu nom per manipular les masses en benefici propi, assegurant que aquell era el Déu que venia a salvar a tots, oferiment sempre condicionat a seguir les normatives dels seus pretesos representants a la Terra, alguns d’ells cal dir que actuaven de bona fe, però d’altres aprofitaven com sempre l’ocasió per acostar l’aigua cap al seu molí i, si algú molestava més del compte, ja sabem què passava. Aquest diabòlic sistema va anar continuant i perfeccionant al llarg dels segles i sempre segons les conveniències de cada societat. Tot això provocava contínuament terribles guerres per dominar la situació. És a dir, en nom d’uns hipotètics déus, morien milions de desgraciats de manera brutal.
Avui, en ple segle XXI, segueix la mateixa història modernitzada. Algunes societats han suavitzat les creences i veuen el seu Déu com un ésser d’infinita bondat que premia els bons amb una vida millor després de morts. Altres han radicalitzat el seu discurs i veiem que han retrocedit uns quants segles i si no compleixes el que diu el seu Déu, ets un infidel a qui s’ha d’eliminar. Tenim experiències diàries d’aquests fets i continuarà fins que determinades visions desapareguin del planeta.
Aquesta seria una solució que molta gent de bona voluntat desitjaria, però es molt poc probable que això succeeixi, per tant continuaran les confrontacions culturals i religioses, amb la qual cosa provocaran, com sempre, dolor i mort, fins que arribi el dia en què la naturalesa posi fi a l’existència de la nostra complicada espècie humana.
Llavors, els déus abandonaran aquest món i aniran a cercar altres llocs on puguin desenvolupar la seva activitat; de tot cor, els desitjo més encerts dels que han tingut a la nostra terra.
