He contemplat aquest matí
la sortida del sol
rodó i vermell
i senyor de la mar
sobre les onades fines.
He deixat a la sorra
petjades de vida
besades per l’aigua.
He vist fondre’s
el riu dolç nascut a la muntanya
en la mar acollidora i salada.
Un concert d’escuma blanca
omple les oïdes
de sons d’horitzons llunyans.
Gavines cantant llibertat
amb mirades a l’infinit.
Aigües transparents
acullen generoses un cos petit
ple d’anys i vida
i l’amaren de frescor.
El Montgrí i les Medes,
amb mirades compartides,
acullen la serenor i l’agraïment
del qui juga amb l’aigua.
El rellotge de la vila mentrestant
escampa hores,
sense cap necessitat
de comptar-les.
