Aquest any, correspon al mes d’abril acollir la celebració de la Setmana Santa, la festivitat més important de l’any litúrgic cristià; seguint la tradició, la passió, mort i resurrecció de Jesús es commemorarà amb tota classe de celebracions religioses, processons o escenificacions teatrals.
Sentirem a parlar primordialment de Jesús, però també d’alguns personatges secundaris que van tenir el seu paper en el drama de la Passió. Dos d’ells, hi van tenir una intervenció decisiva; pel seu paper, son personatges que el cristianisme, la història i bona part de la humanitat, han condemnat en tal mesura, que encarnen alguns dels valors més roïns de l’esser humà. Ells son: Judes Iscariot i Ponç Pilat.
Si creiem que des de que el temps és temps, Déu tenia planificat el naixement, la passió i mort del seu Fill, per escenificar el drama de la passió necessitava d’uns personatges, que obeint la seva voluntat s’ajustessin fil per randa al guió que per ells havia establert. Així doncs, sense haver fet cap mèrit o demèrit per merèixer-ho, Judes i Pilat van ser els escollits i van néixer per encarnar a uns dels personatges més malvats i perversos del drama.
Si s’havia de complir la voluntat de Déu, el que havien anunciat els profetes, i el que deien les escriptures, la predestinació estava clara, i res podia quedar a l’atzar o a la lliure voluntat dels homes, si s’hagués donat altre supòsit, el més segur és que no hi hauria hagut Setmana Santa a celebrar. Us imagineu que podia haver passat si Judes hagués decidit no trair a Jesús? o si Pilat hagués decidit indultar-lo? Impossible oi?
M’agradaria veure l’escena del Sant Sopar, quan Jesús donà el pa a Judes i li diu “el que has de fer, fes-ho ràpid”. Segurament, quedaríem sorpresos per la mirada que Jesús dirigí al seu deixeble i amic; estic convençut que va ser una mirada extremadament comprensiva i compassiva. Jesús sabia que Judes no podia fer altre cosa que trair-lo, s’havia d’ajustar al paper de traïdor que li havia tocat representar.
Pilat, que també tenia el seu guió, jugava amb un cert avantatge al tenir una altra cultura, més coneixements, i molt més món que Judes, no hem d’oblidar que Pilat era polític i romà.
Suposo que els esdeveniments que aquells dies sacsejaven Jerusalem, a causa d’aquell inofensiu predicador, que tothom volia veure mort sense que es coneguessin delictes de què acusar-lo, a Pilat no li acabaven de quadrar del tot. Segurament la por a una revolta, amb el risc que comportava pel seu prestigi, van ser determinants perquè lliurés Jesús a la multitud famolenca de sang, i es convertís en el còmplice necessari per complir el destí que Déu tenia reservat a Jesús.
L’astúcia de Pilat, i possiblement el sentiment amarg de la injustícia, van fer que públicament intentés desentendre’s dels fets, rentant-se simbòlicament les mans.
Al llarg dels temps, el personatge de Judes ha fet gastar molta tinta i ha generat moltes i variades teories, fins i tot s’ha trobat un evangeli gnòstic, datat del segle II i anomenat “L’evangeli de Judes”, on es pot intuir entre línies, -se’n conserva menys de la meitat, i en petits fragments en molt mal estat-, que fou el mateix Jesús qui demanà a Judes que el traís perquè es poguessin complir les escriptures; si fos cert, cosa impossible si tenim en compte que Judes es va suïcidar a les poques hores de la traïció, i poc testimoni podia deixar o explicar del seus reprovables actes, Judes passaria de ser un traïdor, a ser un personatge respectable o fins i tot un sant.
Des de el meu personal punt de vista, aquest dos personatges, desprès de quasi dos mil anys segueixen injustament encarnant la traïció, l’avarícia, la deslleialtat, la covardia, i tot un munt de qualificatius perversos, que crec no mereixen pel sol fet d’haver estat uns instruments de la voluntat de Déu.
Difícil, molt difícil, però potser arribarà un dia, que sense haver de canviar ni una sola coma del relat de la Passió, es pugui fer justícia a aquest dos personatges.
Acabo, fent una lloança a la llibertat d’expressió que gaudim, per les paraules d’aquest article, quatre-cents anys enrere, les restes del meu cos haurien tingut moltes probabilitats de fer tuf a cremat.
