Malgrat que feia uns quants anys que vèiem com els turistes de diferents països venien a gaudir de les vacances d’estiu al nostre país, jo diria que no va ser fins a començament de la dècada dels anys setanta -encara que es fa difícil precisar- quan empreses, treballadors i la majoria de la gent van començar a prendre consciència dels beneficis que les vacances podrien reportar a tothom, i que havien de ser tractades com un dret, i no com un privilegi.
A la petita empresa, es començà tímidament per fer-ne una setmana i als pobles petits es feia coincidir amb les diades de la festa major. Amb el temps, es van fer extensives a les festes de Nadal per allargar el consumisme uns dies més. En el Fuero del Trabajo franquista ja es preveia el dret a les vacances, però no va ser fins ben entrada la democràcia, amb l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors, quan es van regular per llei de manera més efectiva.
Situat en plena canícula estival, l’agost és el mes que més persones escullen per gaudir de les vacances d’estiu. Per aquest motiu, si no hi ha res d’extraordinari, durant aquest mes quasi tot s’alenteix o s’atura: l’administració, la política, una bona quantitat d’empreses, l’escola, les lligues de diferents esports, etc., aprofiten també les vacances per fer una aturada reparadora, intentant, tan sols sigui per uns dies, deixar enrere el treball i alliberar-se d’unes preocupacions i maldecaps que en cap moment descansen.
Avui en dia, en un món on som presoners de la competitivitat i les persones són víctimes de l’estrès més sovint del que seria desitjable, les vacances són un mitjà excel·lent per alliberar tensions, superar l’ansietat, o per fer-nos gaudir d’uns dies de soledat o bullícia, per viatjar, o simplement per descansar i no fer gaire res. Qualsevol de les opcions, si ve de gust, és vàlida.
En paraules que d’un temps ençà l’electrònica ens té acostumats, podríem dir que al final de les vacances haurien de ser dies propicis perquè tothom fes el seu reset particular. Si ho enfoquem en positiu i agafem la traducció d’aquest terme anglès com a reiniciar, voldria dir que, com si de qualsevol màquina o giny es tractés, durant el període de vacances hauríem d’intentar desconnectar la nostra ment i el nostre cos de quasi tot, i deixar-lo en standby, tot esperant que aquest temps de lleure hagi servit per carregar l’energia suficient per reiniciar i afrontar els problemes de la nova etapa, que de ben segur tornaran a trucar insistentment a la porta, els primers dies de la represa. Dissortadament, també s’ha de dir que cada vegada són més nombroses les persones que enfoquen en sentit negatiu aquest reinici que representa la volta a la rutina diària, situació que els predisposa a l’anomenada síndrome postvacacional.
Totes les vacances, però principalment les d’estiu, són un element que ja forma part de les nostres vides i s’han fet imprescindibles tant per al nostre cos com per a la bona marxa de l’economia del país. Benvingudes siguin, si ens han d’ajudar a fer més agradable la vida, a allunyar-nos del brogit de la vida quotidiana, a oxigenar el nostre cos i el nostre esperit i, si és possible, indistintament de si és al mar o a la muntanya, fer-nos gaudir d’uns dies de convivència amb la natura, malgrat les petites incomoditats inherents, però que formen part del seu encant.
Que serveixin també per alliberar-nos de la tensió que comporta la càrrega negativa acumulada al llarg de l’any. I, finalment, quan estem altra vegada a punt de reprendre la quotidianitat, ens trobem prou mentalitzats i forts com per poder prémer aquest botó imaginari que ens permeti fer un reset per començar de nou amb el suficient optimisme, energia i, si em permeteu, amb un petit toc d’ingenuïtat, que fins i tot ens predisposi a escoltar o creure en les paraules que durant els propers mesos haurem de sentir, carregades de promeses i d’unes solucions que tant temps tarden a fer-se realitat.
