A l’anterior escrit que vaig publicar a Emporion, s’hi presentaven dos paradigmes que ens podrien ajudar a revelar el rumb cap on podrien virar les societats actuals un cop se superi l’actual crisi sanitària (i totes les que en deriven): la resistència i la resiliència.
D’uns anys ençà, apel·lar a la resiliència s’ha posat de moda en les esferes de les relacions públiques i, sobretot, de la política. Aquests dies, per exemple, tot són apel·lacions a ser resilients i a sortir de la pandèmia amb societats més sàvies, justes i, en general, millors. Suposo que aquesta preferència obeeix al fet que la idea d’adaptar-se (proactiva) en lloc de resistir (defensiva) és atractiva i, a priori, pot semblar més senzilla o que serà menys costosa. La premissa és errònia. Resistir és fàcil: no requereix creativitat per concebre i consensuar realitats alternatives a la convencional, ni esforços per posar en marxa ambicioses polítiques de transformació econòmica, transició social i planificació territorial i de la mobilitat. No, l’únic que cal per resistir és prou poder, influència, diners i, si se supera la crisi, el sistema aguantarà en una suposada “normalitat”, fins la propera, que probablement ja serà problema d’un altre govern. Algú recorda aquell discurs de l’aleshores president francès Nicolas Sarkozy urgint a la re-fundació del capitalisme quan va esclatar la crisi produïda per l’economia financera de casino? Per molt aplaudit que fos en el seu moment, vist amb perspectiva és evident que l’únic que es va fer va ser posar pedaços. Les borses van pujar de manera obscena durant una dècada màgica, tothora que la població, a peu de carrer, s’havia d’estrènyer el cinturó de l’austeritat i pagar la factura dels rescats en un entorn de mercats laboral i immobiliari creixentment precaritzats i especulatius. Pura resistència. Si alguna transformació va portar la crisi desencadenada el 2008 va ser, en tot cas, l’aprofundiment de dinàmiques que ja s’estaven produint abans i que van tenir com a resultat l’accentuació de les desigualtats, tant a nivell mundial entre països com, sobretot, dins societats riques com les europees, a través d’una polarització entre grups pobres i rics.
On ens trobem, deu anys després, davant un nou xoc? Com relatava a l’anterior article publicat a Emporion, s’observen notables (tot i que potser temporals) canvis en la consciència col·lectiva, en la nostra escala de valors i, amb ells, s’obre una finestra d’oportunitat per implantar, aquest cop sí, atractius models de societat resilient. El cert, però, és que mentre aquests postulats prenen la indefinida forma de bons propòsits i confiança optimista que en el futur farem les coses millor que no les hem fet en el passat, hi ha indicis, molt més tangibles, que fan pensar que aquestes esperances es frustraran. Més enllà del confinament de la població per evitar la propagació més immediata del virus, les úniques polítiques efectives que els governs del món que s’ho poden permetre han implantat han estat mesures econòmiques. Una pluja de bilions de dòlars i euros destinats a resistir, a salvar amb diner públic amplis sectors productius, des de l’aeronàutic a, un cop més, la banca. Poc sembla importar que, amb tota probabilitat, el trànsit aeri es contraurà significativament per un període d’anys: diversos governs han rescatat ja aerolínies com si fossin un bé essencial o un interès nacional en comptes de negocis privats i altament contaminants en mans de persones i grups inversors d’arreu del món. Múltiples administracions han començat a relaxar restriccions de caràcter ambiental per facilitar la reactivació del sector de la construcció. Es divisen, també, estímuls al consum com a mesura per reactivar l’economia, sense tenir en compte que no només hauríem de consumir de manera diferent, sinó també fer-ho menys si volem evitar les pitjors conseqüències de la crisi ambiental. Són solucions reminiscents de les subvencions que es donaren a la indústria musical del disc compacte en un món en el qual la irrupció d’internet ja l’havia condemnat a l’oblit. Coneixem la fragilitat econòmica que resulta de basar el model productiu en banca financera, turisme, construcció i hiperconsumisme. Insistir-hi és un error.
El problema d’aquesta obstinació per resistir en els paràmetres d’un model caduc i perjudicial per a moltes persones mentre es proclama als quatre vents el discurs de la resiliència és que els recursos públics que s’hi destinen no són infinits ni gratuïts. Com ja vam descobrir durant l’última crisi, obligaran a fer encara més sacrificis per saldar el deute creixent. Són, així, préstecs concedits per al futur, uns grillons que ens condemnen a seguir fermats a un model econòmic i social inadequat, en la mateixa mesura que resten oportunitats d’iniciar processos de transformació que ens acostin a la resiliència, a una economia més verda i socialment responsable. Ja que no hi ha hagut més remei que endeutar-nos per protegir la població, la mateixa inversió es podria estar destinant a assentar les bases per construir una visió molt més excitant i sostenible de la societat futura. Tampoc encoratja veure com la reacció instintiva (o sota coacció?) de governs com l’espanyol ha estat parapetar-se rere el llenguatge bèl·lic, de guerra contra un enemic invisible, lluitada per una ciutadania convertida en exèrcit, situant figures de les forces que monopolitzen la violència en primera línia d’exposició mediàtica Llei, ordre, disciplina i obediència, aquest és el missatge. Retornar al statu quo mantenint l’ordre establert, com si la societat anterior a la Covid-19 hagués estat una mena d’oasi utòpic de pau, salut i prosperitat per a tothom. Pot haver-hi res més allunyat dels principis de la resiliència?
