Roca Galera

Llegendes torroellenques

En Genís Baquer i la seva dona, la Quimeta Ferrer, viuen al mas Solei, a la falda de la Muntanya Gran, sota mateix del Tossal Gros. Allà, si us hi enfileu a peu o en cotxe, us rebran amicalment, us mostraran tot de llibres, fotos i documents, molts d’ells antics, i us explicaran històries de la muntanya, de les dunes, del territori. En Genís també escriu memòries i llegendes. Com la de la Roca Galera, aquell cim imponent de la muntanya del Montgrí situat a tramuntana de l’ermita de Santa Caterina i a ponent de les dunes. Transcric a continuació la llegenda tal com ell mateix me l’ha passada:

ROCA GALERA – Genís Baquer

Genís Baquer i la seva dona

Per poder entendre una mica aquesta llegenda o història hem de recular en el temps i situar-nos quan el massís del Montgrí era una illa, Torroella tenia un port de mar, i a sota de Santa Maria hi havia un petit embarcador. Les aigües envoltaven tot el Montgrí.
Un dia de primavera, quan un vaixell provinent de Grècia, en arribar enfront de les Illes Medes, tot de sobte es va girar una forta gropada de tramuntana tan forta que al vaixell li va ser impossible continuar la seva ruta. Amb penes i treballs va poder refugiar-se entrant per Empúries en direcció cap a Bellcaire i va arribar fins prop del actual Sobrestany, on varen ancorar el vaixell.
El capità s’avorria i va agafar una barca per tal de donar un tomb per aquells paratges. Va veure una gran roca amb un penya-segat imponent, s’hi va acostar i per un petit i estret passadís va veure lo que avui es Roca Galera. Va enfilar-se per un corriol fins arribar a una petita i bonica vall on hi va veure un ramat de ovelles amb el seu pastor i un simpàtic gos.
S’hi va acotar, la sorpresa del capità va ser gran en veure que no era un pastor sinó que era una bella i jove donzella que tenia cura del ramat. El jove mariner en va quedar completament encisat, la pastora s’enamorà bojament. Durant els dies que la tramuntana no parava de bufar, el mariner cada dia visitava la seva enamorada.
Va arribar el bon temps i el vaixell va haver de seguir la seva ruta cap a les costes del nord. El capità va prometre a la bella pastora que vindria a buscar-la per casar-se amb ella.
Varen anar passant els dies, les setmanes, i el mariner no tornava. La pastora cada dia estava mes trista, pujava el cim mes alt de Roca Galera i mirant cap el horitzó llunyà plorava pensant que el mariner ja no es recordava d’ella
Però un dia va acostar-se un vaixell a la costa, era el seu enamorat, va seguir el mateix camí que va fer la primera vegada. Va tornar a la vall de Roca Galera per tal de retrobar la pastora, en arribar al lloc on la seva enamorada acostumava a tenir el ramat, només hi va trobar el gos, que en veure el mariner, li va fer moltes festes. El gos va acompanyar el mariner als cims de Roca Galera, on es posà a udolar.
El mariner va pensar que alguna cosa havia passat. La pastora havia desaparegut misteriosament . L’endemà va tornar-hi per tal de buscar per tota la muntanya, ja no hi va trobar el gos, també havia desaparegut. Mentrestant, en el vaixell començaven a estar preocupats, el capità no tornava, varen baixar a terra i durant tres o quatre dies buscaren per tot el paratge sense troba cap rastre del mariner, ja no podien esperar més, havien de tornar cap a Grècia. El timoner, que era el més gran amic del capità, va jurar que tornaria per esbrinar què havia succeït.
Segons la llegenda, diuen que deien que algú havia vist clavada en una roca l’anella de ferro en què el mariner amarrava la barca i on les nits fosques i fredes d’hivern se sentia retrunyir per tota la muntanya els plors de la pastora i l’udolar del gos.